Els turistes són els altres

Les persones que viuen als llocs més desitjats del món mantenen una relació d’amor-odi amb el turisme. El trànsit continu de visitants, durant dècades, ha enriquit pobles i terres on abans la vida era duríssima, colpejada pel caprici de la natura. Amb l’arribada del turisme massiu, però, els oriünds sovint lamenten haver perdut bona part de la seva identitat, senten que han venut el seu paradís i s’han convertit –excepte en certs llocs remots que encara conserven l’essència– en tristos actors secundaris que interpreten el seu paper en un escenari muntat per al gaudi del foraster que exhibeix la cartera plena. D’altra banda, no ignoren que el turisme és el seu major actiu econòmic, sense el qual a penes prosperarien. És a dir, la sort de viure en un lloc meravellós porta aparellada la pena d’haver de patir que els altres també vulguin tastar aquesta joia, ni que sigui per uns dies.Respecte d’això, darrerament, s’observa un fenomen curiós: els turistes sempre són els altres. Ells són els que molesten, els que embruten, els que parlen amb un to de veu massa alt, els que fan encarir l’habitatge i condemnen el comerç tradicional a desaparèixer perquè de record compren quincalles fabricades a la Xina. Ningú es reconeix en aquesta espècie detestable anomenada turista. Ans al contrari: en una època en què gairebé tothom visita algun lloc turístic almenys un cop a l’any, resulta que ningú fa turisme i tothom viatja. En realitat, el viatger aborda els llocs amb respecte, es mimetitza amb l’entorn. Va lleuger d’equipatge, s’amara d’altres cultures i gaudeix del menjar local. Manté la mentalitat oberta, assaboreix tant la ruta com el destí i, sobretot, no deixa cap empremta. De fet, tracta més aviat de conèixer-se que de col·leccionar destins. Quan acabi el viatge, el turista segurament serà més pobre. S’haurà polit els estalvis en entrades caríssimes i menjars de dubtosa qualitat no gaire diferents dels que troba a qualsevol altre indret globalitzat. El lloc que l’ha rebut serà més brut i una mica menys especial. En canvi, el viatger tornarà més ric. Serà més tolerant i haurà après alguna cosa nova. I, el més important, pel camí, no haurà causat molèstia ni deixat cap rastre: ni un cadenat en un pont de Venècia, ni el seu nom gravat al coliseu.