El sentit de la responsabilitat
Nova York, la matinada del 13 de març de 1964. Un home va apunyalar Kitty Genovese, una cambrera de 29 anys, quan tornava de treballar. La noia demanava ajut a crits. Desenes de finestres dels edificis propers s’obrien per veure què passava, però ningú la va ajudar i només una veïna va trucar a emergències, quan ja no hi havia res a fer. Durant la investigació, la policia va localitzar 38 testimonis –veïns respectables del barri– que ho van veure tot de casa estant. Kitty va ser una de les més de 600 víctimes d’assassinat que hi va haver aquell any, a Nova York. Aquest crim no sembla gaire diferent de tants altres, però aquest cas ha passat a la història de la psicologia perquè va demostrar que com major és el grup d’observadors d’un fet delictiu o d’un accident, menys persones actuen perquè es dilueix el deure de socors.
La dilució de la responsabilitat també es pot observar en altres circumstàncies menys lúgubres, ja que el mecanisme mental que s’utilitza és el mateix. Sovint, qui vol evitar assumir errades en públic, intuïtivament sap que s’ha de camuflar dins d’un conjunt. Aquest truc d’il·lusionisme s’utilitza en compareixences públiques diguem-ne delicades. Tot i això, no sempre surt bé, ja que el públic que espera un mea culpa sincer percebrà la cortina de fum, perquè un líder honest assumeix la responsabilitat en solitari i comparteix els èxits amb el seu equip.
Un altre àmbit on se sol esquivar la responsabilitat és en el treball en equip. El que va començar fa prop d’un segle en la companyia Western Electric Hawthorne Works, a Chicago, s’ha instaurat en l’empresa, l’administració i l’educació fins al punt de ser considerat un dogma que treballar en equip millora els resultats. Tanmateix, també té els seus racons foscos. El principal problema és, un altre cop, la dilució de la responsabilitat: ningú s’esforça del tot, es tendeix a la mediocritat i és difícil d’evitar que les persones que no fan res obtinguin el mateix resultat que els que fan la major part de la feina. Ningú destaca, ningú queda endarrere. Aquests tres exemples ens ensenyen que la responsabilitat s’ha d’assumir de manera individual, siguin quines siguin les circumstàncies, que amagar-se dins d’un grup és mesquinesa i que l’individualisme no sempre és negatiu.
