El destí

Les moires eren tres germanes que s’ocupaven de repartir el destí als humans. La funció de Cloto consistia a fer girar la filosa, o, dit d’una altra manera, la roda de la vida. Làquesis mesurava la llargada del fil i Àtropos era l’encarregada de tallar-lo. Pels antics grecs, i després pels romans, aquestes deïtats filadores assignaven la sort a cadascú des del moment del naixement. L’herència que ens ha llegat la cultura grecoromana fa que algun cop ens preguntem si un ésser sobrenatural mena la nostra vida cap a un destí inevitable. Precisament, de la idea d’aquest final escrit venen expressions populars com “no era la seva hora”, quan algú esquiva la mort de manera inesperada. Sense un final designat o una vida predeterminada per esdeveniments que escapen al nostre control no podrien existir, per exemple, les premonicions, ni tindrien sentit les arts endevinatòries a les quals eren aficionats els antics clàssics i tanta gent encara. Per contra, les creences cristianes, també part del nostre bagatge cultural, refusen aquesta idea de predestinació i, en canvi, propugnen que Déu va dotar els humans de lliure albir. Aquesta llibertat d’elecció condemna la idea de destí i, alhora, ens diferencia dels animals, criatures guiades més pels instints inherents a la seva espècie que per la voluntat. És difícil trobar el sentit a la vida si partim de la creença que estem predestinats. En aquest cas, només cal seure i esperar que aparegui la fortuna o la fatalitat que algun ésser incorpori va brodar amb el nostre fil. Desapareix la culpa i, alhora, es persona el conformisme –el que hagi de ser, serà. La responsabilitat sobre les conseqüències que deriven dels nostres actes també s’absenta, precisament perquè no hi ha cap opció de saltar-nos el guió. En canvi, amb la llibertat d’elegir fins i tot el que no ens convé, apareix un ventall infinit de possibilitats. De la nostra llibertat dependrà, en bona part, el nostre futur. És cert que no sempre es pot triar, però, sovint, un “no puc” és un “no vull”. La vida consisteix a elegir tota l’estona. Quan ens trobem en una cruïlla, no podem seguir dos camins alhora i fins i tot girar cua és opcional. De fet, som diverses persones en una, la real que és fruit de les nostres decisions i les altres que podíem haver estat.