El propòsit

Durant diversos estudis sobre de la longevitat humana que es van fer en cinc zones del món conegudes com les zones blaves, es va descobrir que viure més anys i en millors condicions no depèn només de l’alimentació, del clima o de l’exercici físic: el motiu de la longevitat dels habitants de l’illa japonesa d’Okinawa és que tenen un ikigai. Aquest terme el podem traduir com el propòsit de vida o el sentit de la vida. Així, el secret dels habitants d’aquesta illa amb un nombre excepcional de centenaris és que tenen una raó que els fa aixecar del llit amb il·lusió i que els manté actius i ocupats durant tot el dia, encara que tinguin 80, 90 o encara més anys.Trobar l’ikigai de la nostra vida, però, no és tan senzill. Tampoc és imprescindible. De fet, hi ha moltes persones que potser mai s’han plantejat la necessitat de tenir una motivació personal que faci que, quan se’n van a dormir, desitgin que aviat arribi l’endemà per viure d’acord amb el seu propòsit. Simplement, deixen fluir els dies i les hores, sense més pretensions. Tanmateix, si bé no és indispensable, certament és difícil gaudir d’una vida plena sense que hi hagi un desig subjacent. 

Els beneficis de viure amb propòsit es fan més evidents, encara, quan el vent ens va contra. Nietzsche ho va expressar així: “qui té un per què viure, podrà suportar gairebé qualsevol com.” I una guia sobre el fet que viure amb propòsit és la clau per superar determinades realitats, fins i tot les més amargues que es puguin imaginar, la trobem en un llibre que va escriure Viktor Frankl, qui va sobreviure als camps de concentració d’Auschwitz i Dachau. Aquest metge i filòsof austríac va defensar en L’home a la recerca de sentit (1946) que és possible trobar el significat vital a pesar de no tenir salut ni riquesa, fins i tot enmig de la misèria o la desesperació. I, igual com se’n van adonar els estudiosos de les zones blaves que passava amb els vells d’Okinawa, Frankl va observar una coincidència entre els presoners que resistien: tots tenien un propòsit que els mantenia vius. Per alguns era retrobar la seva família, per altres deixar testimoni de les atrocitats que havien viscut, com van fer Frankl, Neus Català o Francesc Boix. Els ho van prendre tot, excepte el que era inalienable: la seva actitud davant l’horror.