La bombolla

Deia Nietzsche que la forma més segura de corrompre la ment d’un jove és instruir-lo perquè prefereixi els que pensen igual que els que pensen diferent. Curiosament, avui, en un món més interconnectat que mai i amb més facilitats per accedir a qualsevol informació, és quan més rebuig reben les persones que eviten pertànyer a qualsevol corrent d’opinió i han elaborat un criteri propi. Cal tenir present que una de les funcions dels algoritmes que utilitzen les xarxes socials és aquesta, precisament, crear bombolles on encerclar individus que mantenen una opinió idèntica sobre determinats temes i apartar qui discrepa, que anirà a parar a una altra bombolla on se sentirà més còmode. I dic bombolles perquè, sigui de manera conscient o inconscient, qui en forma part s’aïlla de la resta. És freqüent que, quan llegim una opinió que ens molesta, bloquegem l’usuari que l’ha emès. No el volem convèncer, ni molt menys provar d’entendre per què pensa diferent de nosaltres. En realitat, la idea és que desaparegui de la nostra vista perquè ens empipa el fet que no confirmi el nostre criteri, o perquè ens han dit que el relat que impera en aquell moment no és discutible. Si, al contrari, l’opinió d’un tercer –sovint un perfecte desconegut– s’adapta a la nostra manera de pensar, no dubtem a prémer “m’agrada” o “seguir”. Tot això no ocorre en va. La intel·ligència artificial analitza cadascun dels nostres moviments a internet. Cada clic, cada paraula, fins i tot el temps que dediquem a una imatge. A qui seguim, o a qui hem deixat de seguir. Nosaltres regalem dades i ella aprèn. Gairebé ho sap tot de nosaltres. Ens recomana qui seguir, què comprar i què pensar si volem ser com la nostra bombolla. El darrer exemple d’això és que algunes institucions, persones rellevants i mitjans de comunicació han deixat de publicar a Twitter (X). Ho han justificat perquè a X, entre altres coses, “es fomenten missatges d’odi i la desinformació”, “es polaritzen debats”, es “discriminen minories” i es radicalitza l’opinió pública. Tot això és més del mateix: molesta qui ens contradiu o critica, quan, en realitat, cada idea que no encaixa amb la nostra ens hauria de fer reflexionar, hauria d’enriquir el debat i, alhora, recordar-nos que el pensament únic mai ha estat una bona idea.