La màgia del temps

A l’antiga Grècia, existien dos termes per designar el temps: cronos i kairós. Aquestes paraules que segurament ens sonen a marques de rellotgeria tenien significats diferents. Cronos feia referència al pas del temps de manera quantitativa, lineal i mesurable, tal com l’entenem ara: com un degoteig, un segon cau rere de l’altre matemàticament. Cronos és el temps que, un cop passa, és irrecuperable, el que se’ns escola entre els dits i que podem representar de manera gràfica amb la imatge de la sorra que cau pel forat d’un rellotge d’arena infinit: és constant i etern. En canvi, kairós és un concepte més difícil de definir, perquè va lligat a la qualitat del temps, a aquells instants especials que ens regalen una oportunitat, aquells que recordem amb un somriure als llavis i durant els quals, sovint, tenim la sensació que les hores volen. Per això, el déu grec Kairós es representa alat, menut i calb, excepte per una cua de cabells la qual hom pot agarrar perquè no s’esfumi, és a dir, per no deixar escapar l’ocasió que, efectivament, com diu la dita, la pinten calba. En canvi, el déu Cronos es representa com un gegant amb una dalla o una falç a la mà, cosa que ens recorda que el temps no ens perdona que el malbaratem. Sovint, ens veiem atrapats per Cronos, pel dia a dia, la feina, les obligacions i les distraccions gens productives, i això, probablement, evita que prestem atenció a Kairós, aquell déu escapista professional que, només si ens mantenim alerta, podrem retenir una estona per poder-nos concentrar en aquell moment perfecte que de veritat ens importa. De vegades, només cal un “no” oportú per a ser amos del nostre temps. Altres cops caldrà reflexionar i entendre que el dia té vint-i-quatre hores per a tothom i que, depèn com decidim emprar-les, aconseguirem gaudir d’una vida més plena, més saludable i feliç, o bé tot el contrari. Tampoc es tracta d’omplir cadascuna de les hores amb activitats, encara que ens agradin. Tenir llibertat per a no fer res en especial també és necessari: fer un cafè, caminar, reflexionar sobre l’existència. L’ideal és trobar l’equilibri entre els moments profitosos i els de contemplació aparentment improductiva. Dic aparentment perquè, en realitat, aquests instants són els fonaments d’una vida que val la pena de veritat.