Tota la vida per una casa
Ara que el dret a l’habitatge és al centre del debat públic, he recordat que un dels llibres que he llegit amb més plaer és La historia de San Michele (1928), d’Axel Munthe. Conté tanta bellesa que és difícil de pair. L’autor era un metge suec que, quan encara estudiava, va visitar Capri i es va enamorar d’uns terrenys ruïnosos del cim de l’illa en els quals hi havia restes de la Vil·la Jovis, el palau imperial consagrat al déu Júpiter on va viure exiliat l’emperador Tiberi, fins a la seva mort.
No cal dir que, llavors, Capri no era el destí turístic de luxe en què s’ha convertit a partir de mitjan segle XX, sinó una illa del golf de Nàpols on la vida era difícil i només hi residien els oriünds que no podien emigrar, majoritàriament famílies pobres i pastors, ja que la terra poc valia per al conreu perquè la seva orografia és escarpada i pedregosa. San Michele –sant Miquel– fa referència a una capella dedicada a l’arcàngel que, després de moltes dificultats, Munthe va poder comprar i restaurar, alhora que construïa el seu somni: la vil·la que encara avui es pot visitar.
El doctor es va apassionar per aquella llar amb vistes balsàmiques bastida amb marbres tallats durant l’imperi romà, però, tanmateix, gairebé espartana. Estimava el porxo de columnes, ple de llimoners i tota mena de plantes autòctones, i la va gaudir 56 anys, els més feliços de la seva vida. No era fàcil arribar-hi, ni molt menys pujar-hi material, ja que tot era camins empinats per on ben just passava una carreta estirada per un ase. Alhora, Munthe es va envoltar d’animals i fins i tot, més tard, va comprar un turó que va convertir en santuari per a les aus migratòries. Però el llibre és molt més que això, perquè també retrata l’exercici de la medicina de l’època, la pesta de Nàpols, la seva dedicació als més desafavorits i el contacte amb personatges com Pasteur, Henry James i Maupassant, o l’amistat amb la reina de Suècia. Fins i tot, la casa va patir una ocupació per part de la comtessa Casati, qui s’hi va instal·lar sense permís i va costar quatre anys de plets fer-la fora. Quan Munthe va recuperar-la, tot havia canviat. Diuen que la comtessa okupa va fer una pintada a la paret: “OSER. VOULOIR. SAVOIR. SE TAIRE” (atrevir-se, voler, saber, callar). Res nou sota el Sol.
