Sopa de timó

“Descobrir la sopa d’all” significa que algú creu haver inventat alguna cosa que ja és coneguda per tothom. Això ve al cas perquè els mitjans de comunicació s’han fet ressò que una emissora americana (NPR) ha inclòs la sopa de timonets entre les dotze sopes més curatives del món. No he estat capaç de trobar la font original de la notícia, però tant fa, perquè no cal que els americans ens vinguin a dir que la sopa de timó reconforta els convalescents; de fet, això ja ho sabien les nostres àvies i besàvies, i les seves antecessores, des de fa generacions. Potser sí que darrerament hem deixat de banda les tradicions de casa i hem abandonat la saviesa culinària nostrada perquè sembla més cosmopolita demanar un ramen o miso en un restaurant japonès. Sigui com sigui, benvinguda la difusió ianqui si serveix per reintroduir a la nostra dieta aquesta recepta de la mateixa manera que es reintrodueix una espècie en extinció en l’hàbitat que antany li era natural, encara que és una mica trist que hagin de venir de fora a recordar-nos que tenim una de les gastronomies més sanes i gustoses del món.

Gràcies a les xarxes socials, s’ha viralitzat la recepta tal com la prepara l’Angeleta Farré, una pallaresa de 101 anys qui atribueix la seva longevitat precisament a menjar sovint aquest plat, fent cas a una de les màximes d’Hipòcrates: “Que l’aliment sigui la teva medicina.” Al compte d’Instagram de Casa Leonardo, una casa rural de Senterada, fa goig de veure com l’Angeleta prepara la sopa en una cuina tradicional meravellosa i amb material de primera qualitat. Els ingredients són pocs i a l’abast de qualsevol: uns branquillons de timó (farigola o timonets), un ou per cap, un bon raig d’oli d’oliva verge extra, unes llesques fines de pa de pagès eixut, un pessic de sal i un polsim de pebre. En altres versions, al pa s’hi frega un all. Potser el timó és el més difícil d’obtenir, ja que per gaudir de les seves propietats només es cull quan floreix, a partir de la primera lluna plena de primavera i fins al juny. Cal recordar, però, que aquest regal de la natura no s’ha d’arrancar d’arrel, sinó que cal tallar la mata amb unes tisores, perquè l’any següent torni a brotar. Un cop collit, es deixa assecar i, a banda de servir per cuinar, porta l’olor del camp a la nostra llar.