Impostora!

Primer de febrer. Si vostè ha arribat fins aquí, ja li dono les gràcies, perquè en endavant, si vostè vol i és tan amable, ens trobarem cada setmana. Tot comença, Jesús-Maria-Josep!, el dia en què la directora Sàez et diu si vols fer un article d’opinió setmanal. Hola? És a mi? Un article? Setmanal? Opinió? On va a parar! No! Ens hem tornat boges, directora? 

Però després penses en les tantíssimes vegades que has dit que no, com a dona, com a treballadora, com a mare, com a filla, en nom de la prudència, del pudor i d’aquella sensació íntima i intensa de sentir-te impostora cada cop que et proposen fer un pas endavant i sortir de la teva zona de confort. I, vist així, recules, agafes aire i t’apoderes (no penso escriure *empoderar fins que no sigui normatiu, aviso!) i dius va sí, provem-ho. No vindrà d’una rossa al circuit. I aquí estic, davant seu, sentint la vergonya necessària que ha de sentir tota impostora que sap del cert que hi ha munts de persones més hàbils, més interessants, més profundes i més brillants per escriure aquests 2.300 caràcters amb espais. 

Aviso que usaré el vostè. Perquè és bonic, no és ranci, i és una manera de mostrar respecte en aquests temps de massa *siroll, com diem a la Segarra. Parlaré d’homes i de dones, de mossos i mosses, de jugadors i jugadores. I sempre que pugui quantificaré, perquè m’agrada comprovar si, en realitat, som tan iguals en nombre, en proporció i en intenció. Al final de tot plegat, ens quedarà el somriure que espero saber-li robar, entre línia i línia. Que no està el pati per més drames, oi? 

I des del primer dia, demano perdó. Perquè algun dia patinaré i m’enfangaré. Algun dia esquitxaré, sense voler i sense maldat, ho juro pel Santíssim Misteri de Cervera. Perquè és impossible, i poc recomanable, clavar- la sempre i ser la més llesta de la classe, la més bona de la colla i la més rica del cementiri. 

He intentat que la nostra primera connexió sigui una petita declaració de respecte i de principis. Tingui vostè paciència, que ens acabarem estimant. Alguns recordaran el primer de febrer perquè a Espanya s’instaurava la Dictablanda l’any 1930, quan el rei ordenava el retorn al règim constitucional previ al 23 (qui ens ha vist i qui ens veu!). Jo també el recordaré sempre. El rei no, no. La data! Tot i que segurament importa poc tot això, però que quedi dit.