8M: Pageses (I)

Si vostè té un moment, aquests dies, posi’s un llaç lila. A la padrina Calamanda la van casar als 17 anys amb l’avi Ramon, onze anys més gran. Un carro, una mula, un estable i la vida al davant. I la guerra. Tota la vida obsessionada que nosaltres mengéssim tres vegades més del que tocava: “No passeu gana!” A la iaia Lola se la van afillar dues germanes solteres del poble, pocs papers ni romanços. Eren molt de missa i en aquells temps això feia que la vida anés millor. Va parir dos nens que van créixer una mica al seu aire, com la mala herba, un per l’altre, l’altre per l’un.

–Anna Maria, menja’t les sopes.

–No m’agraden, mama.

–Són les mateixes que faig per al padrí, no em facis enfadar.

–Fa pudor de porcs, mama.

–És que vinc de l’era.

La mama es lleva de matinada. Arregla la mudada del papa i li deixa una poma sobre el taulell amb el ganivet al costat. Va amb ell a “arreglar porcs” a l’era, carreguen les menjadores amb pinso i aigua, cabàs a cabàs. Torna a casa. Fa sopes d’ou per al padrí i per a mi. Prepara el pot de llet condensada per a la iaia, de morro fi. Arregla l’esmorzar calent per al papa. Ella només fa una mossegada. A mig matí, si no s’ha d’anar a collir olives, prepara el dinar perquè “aviat vindran els homes” i “a l’hora es dina”. Mentre tothom fa la migdiada, obligatòria a l’estiu perquè surten escurçons, ella fa overlock o jerseis o corbates o sargeix monos i mitjons. Recorda que sempre havia dit que no sargiria mai! I a fe de déu que se’n fa un fart. No es pot fer siroll ni sortir fins a les 5, “que els homes dormen!” Ploraria, però no ho fa. O jo no ho veig. Ho comparteix amb les dones del poble, la Mundeta, la Roseta, la Ramona, la Rosita, la Maria.. Dones de 50 anys que semblen de 90. Negror. La tarda passa ràpida. La vida, no. Anem pel sopar. Què en farem, d’una pubilla i una cabalera? Nenes, estudieu!

Són dues generacions de dones de pagès, les nostres àvies i les nostres mares. Poc en parlem, queden fora del relat oficial. No tenien drets, ni temps per pensar-hi. Aguantaven famílies, criaven, vivien amb “vells” i els cuidaven fins a la mort. Perquè era la seva raó de ser. El seu esforç ens ha portat on som, amigues. Com diria la padrina, “ara rai, que ja sabeu de numbros”. Que segurament importa poc tot això, però que quedi dit.