Via Crucis de 14 estacions
Si vostè té un moment li recordo que avui és Dijous Sant, ja sap que hi ha dates en què hi fem parada. No és que una servidora sigui gaire de missa, no, però avui es commemora l’últim sopar de Jesucrist amb els seus deixebles. Una imatge que tots tenim al cap pel quadre que presidia els dinars de família i que, d’uns anys ençà, amb les noves interpretacions, ens l’hem tornat a mirar d’una altra manera.
Quan era petita, a La Curullada, celebràvem el Dijous Sant perquè venien “els de Barcelona” i multiplicàvem població. Era bonic. Llavors hi havia gent més que suficient per fer una missa com Déu mana l’endemà, i tothom hi anava. Revestits –ai, aquells mitjonets blancs de fil calat que havíem estrenat per Rams!–, repentinats i encoloniats, fèiem una cosa que a mi m’agradava especialment: un Via Crucis carregat de parades. Primera parada. Segona parada. Tercera. I així, fins a catorze estacions que, tot i saber que no era una història amb final feliç, gaudíem força perquè Mossèn Ribera s’encarregava de fer participar la canalla. Qui més qui menys llegia una mica de relat de cada estació davant les mirades escrutadores de les beates. Elles, aquelles senyores entranyables que a missa cantaven tan fort com podien, per veure quina aconseguia la nota més alta. A mi sempre m’agafaven ganes de riure, perquè allò més que música era el soroll de l’aterratge de mil naus a un camp d’aviació. Tot passa i tot canvia.
Avui és el dia de l’últim sopar abans de la traïció de Judes Iscariot. Abans es deia que el Dijous Sant era dia de silenci, no sonaven les campanes i no estava ben vist ni sortir al carrer. Es convidava al dejú. Sí, el dejú que ara està tant de moda i que defensen a mort alguns dels que critiquen, també a mort, el ramadà. Som ésser paradoxals, en som. Està tot inventat, n’està. I aquí vull anar a parar. Durant dècades va ser innegociable el compliment dels rigors religiosos. Després vam passar altres dècades renegant-ne. Fet i fet, per tornar al dejú, a les estratègies espirituals per a la purificació i a la recerca impetuosa de la il·luminació interna a través del coaching en les seves mil formes d’existència. Som poc originals en la nostra immensa autocomplaença, que segurament importa poc tot això, però que quedi dit i, sobretot, bona Pasqua tingui!
