10.000 passes
Si vostè té un moment, m’agradaria comentar això de les 10.000 passes que se suposa que hem de fer cada dia per evitar mals majors. Diria que fa anys que ho visc amb estrès, li juro, (no juris, Martí!) i algun tomb tonto passadís amunt i avall he fet per arribar a la fita diària. Diu que diuen que han dit que per cada 2.000 passes que fas cada dia, el risc de morir per un daltabaix cardiovascular es redueix un 10%. Faci números! Si cada dia fem bondat, reduïm a la meitat el risc de morir abans d’hora. Com si sabéssim quan hem de morir, desgraciats de naltres!
Tot plegat no és nou, perquè, quan érem petites, el Doctor Rosado o el Doctor Ocaña #MásValePrevenir ja insistien en allò del “quien mueve las piernas mueve el corazón”.L’OMS diu que l’activitat física insuficient és la causa de 3,2 milions de morts l’any: la 4a causa de mort més freqüent a tot el món. I miri, tal com li dic que és ben cert que tot el dia rondinem perquè això de viure és un cansament, també li diré que és incontestable que aquí no es vol morir ni Déu.
En resum, hem fumut al vent el rellotge de la comunió i tots els d’agulles que teníem per casa i anem amb la cosa aquesta dels smartwatches que ens compten les passes i el pols i les calories. Ai, las! No hi ha res més frustrant que haver fet la que creus que és la caminada de la teva vida darrere el gos que tendeix a cavall salvatge, mirar el rellotge intel·ligent i caure de cul, perquè només has cremat 200 calories! Un miserable iogurt i mitja galeta de règim que et menjaràs igualment, perquè això de caminar t’ha fet venir una gana de bojos i perquè al final, què, eh? Les persones som una amalgama d’una extraordinària complexitat. D’una desconcertant bipolaritat. Però, redeu, tu! També llegeixo que un estudi publicat a la revista European Journal of Preventive Cardiology indica que amb 2.337 passes concretament ja fem el fet perquè el cor i els vasos sanguinis estiguin bonets. Paaari el carro que bolcarem! No ric jo, no! Qui em torna els milers de passes que he llençat? No perdo l’esperança que qualsevol dia surti un altre corrent que ens insti a jeure i a badar que, al final, potser serà el que més ens convé. Però bé, mentre esperem, caminem, a veure qui arriba més lluny, no? Que segurament importa poc tot això, però que quedi dit.
