Els homes i la bici
Si vostè té un moment li demano que parem motors, perquè el tema d’avui és gros. Què deu passar pel cervell dels homes que a una determinada edat agafen un amor sobtat pel ciclisme? I és que hi ha un dia que arriba a casa LA BICI i comença la litúrgia. Devoció! La netegen fins que brilla i encega, perquè s’ha pagat una pasta.. Que no passa res, que ja ho trobarem. I amb la bici, també arriba, primer, la necessitat de sortir a fer quilòmetres amb la nova bicipandi –la serpiennnte de colores, en diuen a la tele!– I segon, l’altre moment intens: sense avís previ, el veus a ell vestit per a l’ocasió i notes una explosió a la zona del cerebel.
Aquell casc Calimero amb visera ornitorrinca i llumeta al clatell. Les ulleres entre Màtrix i postoperatori de cataractes. Aquelles sabates amb cales que van enganxades al pedal i que sabem que li faran prendre molt mal, molt. Com a cirereta del pastís, aquella paleta de colors fosforescents que confegeixen les corresponents samarretes i mitgetes. I sens dubte, la millor part del festival: la granota de ciclista. Ai, perdó, maillot, maillot!
El veus com ve. Sents el clap, clap, clap. Mires de baix cap dalt aquell homo guatllus de cametes allargassades. Okei Makei. Els mitjons que s’encaminen cap a una malla que acaba a l’engonal i, flop!, s’eixampla cap a la panxa, l’embolcalla i continua tirants amunt per un cos que sembla un donegal envasat al buit. No hi ha paraules, ni medicació per a aquell primer impacte visual. I així comença l’espectacle. Primer dia de ruta: que se m’ha enganxat el peu al pedal i m’he fotut de lloros contra un esbarzer. Segona sortida: m’he de canviar el sillín (sembla que costa acostumar l’aparato a l’aparell). Un altre dia: cagon l’os pedrer que ens han obert la porta d’un cotxe i no’m sinto el costellam. I més: ens han sortit dos gossots que ens ha fet córrer com bojos fins que no ens quedava aire ni pulmons. O el dia que “s’equivoca el track” –no, tampoc no sé què redimonis és– i acaben a Finisterre d’Urgell entre vaques i voltors. Però res no els farà recular, ho sabem. És més, aviat sorgirà la necessitat de més bici, més roda! Que com tot, ja passarà, oi? Dale, Perico! Perquè qui dia passa anys empeny, tot i que segurament importa poc tot això, però que quedi dit.
