Europa

Si vostè té un moment, dedicarem dos minuts a Europa. Sí, vaig forta –m’ho noto– perquè no n’entenc un borrall, de geopolítica, li soc franca, i per parlar de coses grosses hauria de fer paràgrafs amb vint-i-moltes paraules compostes, una desena d’anglicismes i neologismes. Doncs no, no és el cas. Avui és el Dia d’Europa. Fins aquí l’afirmació empírica. Comparteixo amb vostè que una servidora va començar a mirar-se això d’Europa amb uns altres ulls, a Brussel·les, veient tot l’univers de l’Europarlament, les comissions i els procediments d’aquella enorme i santa casa. Allò és sensacional! Però no ens ho acabem de creure. Ja. Té vostè tota la raó. 

Amb Europa, ens passa una mica que ens posa davant del mirall dels nostres egocentrismes. Qui més qui menys vol presumir del seu espai al món, per petit que sigui, preeminent respecte als altres. Per això, les coses no ens acaben d’anar bé i acabem sobreadministrats i majorment emprenyats. A casa diem “molts a manar i pocs a creure” i aquí és on rau l’anomalia. Tothom voldria tenir aquells 10 minuts per portar el timó de la nau imperial. Jo també! Jo també! Allò del “si em deixessin manar a mi una estoneta!” I no. Manar, governar, dirigir no és tan senzill. 

Manar és o hauria de ser liderar, saber, cedir, impulsar, sacrificar, arriscar, equivocar-se, rectificar, donar les gràcies, sempre, i demanar perdó, tantes vegades com calgui. I dir la veritat, sí. Perquè ja està bé que se’ns tracti amb uns nivells indignes d’infantilització i carallotisme.

A mi “Europa m’encanta”, com deia la sèrie de televisió. I m’agrada pensar que soc una entre les més de 448 milions de persones diverses que compartim coses lletges, sí, però també el Tiergarten de Berlín, la llera del Danubi a Budapest, Notre Dame a París, les Mines de sal de Wieliczka, les Cariàtides de l’Acròpolis, els Cotswolds que el Brexit s’endugué!, la plaça Dam, el Schönbrunn de Viena, els Pastéis de Belem, l’aroma de llimona de la Costa Amalfitana, la floració del Segrià, el verd dels Pallars, l’oli de les Garrigues o el groc inexplicable de la Segarra per posar quatre exemples de lo grans que som i lo petits que ens sentim. Perquè en el fons som una colla de rebregats, carai! Feliç Dia d’Europa! Tot i que segurament importa poc tot això, però que quedi dit.