Cretí!
Si vostè té un moment m’agradaria parlar una mica sobre ell. Un d’aquells líders tòxics, destructius. L’anomeno líder i no ho mereix, ja l’hi dic d’entrada. No és el cap, de fet, tendeix a cul. Però allà està repartint misèria dia rere dia. Estic convençuda que representa aquella espècie del gènere humà que coneixem com a càrrecs intermedis. O ni això! Aquells que no arribaran mai a res, però que han tingut la suficient falta d’escrúpols per anar aixafant només els de sota. Total per sobreviure allà on, com deia el padrí Manel, “si no teniu cap desgràcia, no sereu mai res”.
Fa mesos que l’escolto quan passo. No són ni les 8 del matí. Escup desànim i dispara contra tothom i tot allò que està, va i es fa malament. Si li fessin cas, diu. I s’espolsa la responsabilitat de l’ordre universal.En coneixem més d’un, oi? No hi ha temps per administrar la medecina que activa les ànimes: un somriure, un copet a l’espatlla, una paraula amable, una pregunta personal. I demà, tot el seu equip es tornarà a llevar al matí maleint aquella feina precària que els paga la sopa calenta, l’escola del nen, els torrons.. Callaran. La majoria dones. D’edat. Cansades. Carregades de responsabilitats que pesen massa.
Els lideratges fascinants no són els que protegeixen el purgatori de la mediocritat. Els grans lideratges es queden darrere. Imposen pressió, sí, però al mateix temps s’asseguren que ningú no es perdi o es quedi al marge. Trenen –com si fessin trenes, sí– equips motivats per assolir fites impensables, increïbles, tot i que això generi muntanyes de maldecaps; cert.
Parlant de líders i de mals de cap, suposo que sap que Zeus, líder entre líders, patia unes migranyes espantoses! El va curar Hefest amb un mètode ben expeditiu: li va obrir el cap d’un cop de destral –que vostè s’estima més el paracetamol, diu. Ho puc entendre– però sàpiga que a Zeus li va passar el mal de cap i, a més, de dins de la seva testa en va sortir Atenea, deessa de la saviesa i de la guerra, la més enginyosa i la més valenta de l’Olimp que, tot s’ha de dir, aviat li ballaria la cadira a son pare. No val a badar, no, que Atenea era la filla predilecta i ja ho veu, la punyetera. Que segurament importa poc tot això, però que quedi dit.