Rossa de mal pèl
Si vostè té un moment m’agradaria compartir una constatació que m’ha matat. La perruquera em va fer saber que m’ha sortit un ble de canes al darrere del cap que riu-te’n tu de l’Autovía del Noroeste. Silenci. Pausa dramàtica. Pausa molt dramàtica i llarga. Però es veu que això és una bona notícia, perquè fins ara, diu, se’m veia la part posterior de la melena massa fosca comparada amb les altres parts de l’hàbitat capil·lar i que ara, amb the long and lasting ble la cosa quedarà equilibrada. Silenci.Doncs ja la tornem a tenir aquí, la fotuda contundència del pas del temps que es manifesta, ara, al territori sempre digne del clatell, on mai no passa res, perquè només hi tenen ulls les senyores mares de cadascú. Això és així.
El pas del temps i la bona nova del ble de cabells blancs m’han fet pensar en una frase que em deien de petita: “rossa de mal pèl.” Paraules encadenades que com moltes altres, inevitablement, van caient al pou de l’oblit. No només perquè estandarditzem fortament, sinó perquè ens avergonyim de parlar com ho fèiem a casa. A més, ens han acostumat a recuperar paraules tot fent el pallasso i així només fem que condemnar-les a la mofa i a fer riure. “Massa gràcies per més desgràcies”, deia la padrina.
Hi ha una etapa de la vida que maldem per pertànyer a un estàndard que fa el mateix mal que l’omissió de parla. Quanta pressió marca la centralitat de Barcelona, quan aquesta ciutat màgica i preciosa és exemple de grans coses menys de l’ús de la llengua catalana. I aviat ni de la castellana.
Un exèrcit darrere la variant reixos! Quanta felicitat! Com si fos la bandera de la recuperació de no sé què. Mentrestant, i que em perdoni nostre senyor i la PEOLC, perdem pel camí la mangala del padrí, el cotxar-se a la nit, pujar a l’escarranxa, els salèncios, ja no barrinem les coses, oblidem que la COVID era una barrafunda, ja no ens escarxofem al sofà, costa veure gent castissa i gats mesquers, comprem roba amb mala txura, ens sobra fato per viure, hem renunciat a la gibrelleta i som un cassigall de nosaltres mateixes. Cada cop som més furros i xalem amb poca-soltades. Sort que hem recuperat els potxons pallaresos, tot i que segurament importa poc tot això, però que quedi dit.
