No volia parlar de València

Si vostè té un moment, li confesso que no volia parlar de València. Ara és temps de visionaris i soroll, però estic convençuda que d’aquí a tres mesos serà molt més necessari parlar-ne. Som de memòria laxa. Ara, tot és ràbia, que entenc i respecto en tota la gent de la zona que viuen una situació inassumible. Caos, desolació, destrucció, ruïna, mort. Molta mort. Aquell recompte macabre que cada dia hem esperat amb interès sinistre. O em dirà que vostè no estava pendent de l’aparcament de Bonaire? Per què?

I aquí és on em sento vergonya i no pas tan lluny d’aquests “responsables” polítics que hem crucificat, perquè els sobra supèrbia i els falta preparació tècnica i contacte amb la realitat. Demostrem la ràbia, cada quatre anys, i anem a votar en massa. Parem de renegar i legitimem-nos, redeu! –No ho veuré en vida això, oi? Ja.També ressuscitem frases lapidàries. Que cracs que som en això: només el poble salva el poble. I un be negre! La gent ha de poder fer el que li demana el cap i el cor, sempre, sí!, però no pas convertir-ho en deure, quasi competició. Han de ser els nostres impostos i els governs els que han de garantir que tothom tingui pa per menjar, un llit per dormir i la necessària esperança per avançar. Ja està bé d’amagar sota la capa de la solidaritat el deure que sí que té l’administració, quan no en saben més o se’ls fa bola. 

Estic enfadada, sí, miri. N’estic, perquè arribarà gener o febrer i haurem de veure si el consorci d’assegurances ha estat a l’altura de tota la destrucció. Si les administracions pararan de tirar-se els plats pel cap per prioritzar les ajudes davant la burocràcia i els formularis online. I si hauran arribat ajuts per a les empreses, perquè qui les regenta i qui hi treballa tinguin futur més enllà de l’opció santificada del teletreball que ja hem comprovat que no va venir per quedar-se. 

Està per veure si recordarem el dany irreparable de totes les històries que van quedar a mig camí: a mig camí de la feina, de casa, d’una cita amb el primer amor, de la primera ecografia, a mig camí d’anar a veure els avis.. Totes aquelles vides que ara són mort. Prometo refrescar aquest article a finals d’hivern a veure fins a quin punt encara ens importarà tot això. Veles e vents, València!