Rèquiem pel pot de prèssic

Si vostè té un moment, m’agradaria compartir un disgustet que té a veure, com diria Serrat, amb “aquellas pequeñas cosas” i amb el pot de prèssic en almívar del lotet de Nadal. Se’n van per no tornar. Ai, pari, pari, que hem de dir allò del “som absolutament respectuosos amb les decisions judicials”. Ara sí. Seguim.Faig referència a aquesta cosa d’algunes administracions públiques d’eliminar els lotets de Nadal. Sí, en diminutiu en parlo. Que sí, que sí, que els funcionaris no tenim vergonya i que tot és un escàndol, sí, sí. Però reflexionem, va, que això sona al mateix discurset tronat sobre les vacances i la bona vida dels mestres. 

D’on ve la cosa? Doncs resulta que qui desferma l’ira dels déus és l’alcalde d’un poblet de Madrid que es diu Venturada – no farem l’acudit, però el té, el té–, que va ser condemnat a pagar de la seva butxaca els més d’onze mil euros que es va gastar la criatura en 110 lots d’ibèrics. A veure, home de deu! Si Venturada té poc de 2.000 habitants i fem 110 lots, potser se’ns en ha anat de les mans? Que tampoc cal veure pernils ibèrics pel carrer com si fossin la Monterey Strat de Jimi Hendrix o morsssilles de polsera i arracades de salsitxó d’Extremadura. No calia. I, com passa sovint, ara paguem justos per pecadors. Ja podem paracomptar que això no s’estengui a “la privada” que, aprofitant el vent de cua, la cosa de l’efecte hivernacle i no sé quantos més, també elimini els lotets per fer obligatori el Sopar de Nadal. Ai, no! Fuig, fuig! Amb la pèrdua dels lots de Nadal perdem l’oportunitat de veure persones felices pel carrer ;) i, sobretot, perdem aquell pot de prèssic en almívar que molts col·leccionem, des de fa anys, sense obrir, al rebost, en una filera de potets tal Família Bantú. 

Que li dic jo que la despesa a les administracions és la xocolata del lloro i, com tot en la cosa pública, si es fa a través d’un concurs públic no hi hauria res a dir. La Venturada ens sortirà cara i ha obert la porta a fer gros un problema petit, perquè els problemes grossos..., sí, ves, ja, després. I així arriba el blues més trist de l’any 24: Goodbye Pot de Préssic. El trobaré a faltar, sap? Que segurament importa poc tot això, però que quedi dit.