Canelons de la mama
Si vostè té un moment, posi’s en situació. A la cuina de casa on tot és la bugor densa i agradable dels fogons a tot drap de l’àvia o de la mare.
Davantal lligat. Nena, has tirat la canyella? I els alls? No miris el mòbil que s’ha d’estar al cas, eh. Va, prepara el tall –mai n’hem dit carn, a casa, sempre tall –, tira’l a poc a poc. Remena. Els colls! Què fas ara? Aprofito per enviar mails de feina, mama, que hi ha temps, corcó! Estiguis al cas i torna a remenar, va. Ja ho pots anar traient. Descarna el rostit amb les mans, rosta bé. Em cremo, mama. Espavila, no n’hi ha per tant. La tomata no! Trinxo ja? Sí, fixa-t’hi bé. Remena. Un raig de llet i tira-hi això també. L’aroma puja i embriaga. Tens 10 anys i és aquell Nadal habitual de secà poc generós, suficient. Ara deixa que reposi el farcit que bullirem el caneló. Més aigua, més aigua. Un punt de sal. Espera que bulli. Deixa el mòbil! Pesada, mama! Arrenca el bull! Tira’ls un a un. Les mans de la mama tenen la marca del temps i porta l’anell ennegrit de la padrina que tant detestava. Els va tirant ella, un a un. Ràpid, treu-los i a l’aigua freda i després al colador. A poc a poc que no es trenquin! Veus?! Ja n’has trencat un. Mama en farem cent, no ve d’un. Oh, no ve d’un, no ve d’un!
Puc començar a farcir-los ja, senyora mare? Va, sí, no te’n fotis, no te’n fotis. A poc a poc, la sanefa cap amunt. Mama, és igual. No és igual! A mi m’ho van ensenyar així. Aquesta és la plata de 20. Aquesta de 40. La mantequilla. Aquesta no! La de sempre. Per què “la de sempre”? Perquè sí. T’han quedat prims, però no passa res. No passa res. Els millors canelons del món són els de la mare de cadascú. Insuperables. Per molt bons que siguin els altres, el de la mare són únics i inimitables. És un art que t’arriba, sovint, quan ella ja és prou gran per dir prou i quan ta germana, que estimes amb bogeria, sentencia: “Tata, aprèn-ne!”.
Quan et calces el davantal i t’enfrontes a fer els canelons de ta santa mare amb ta santa mare és quan et sents un ésser que va arribar a la Terra amb una missió i entens moltes coses que, encara que no t’ho semblava, pagaven la pena. Tot i que segurament importa poc tot això, però que quedi dit.
