Compis de l’insti

Si vostè té un moment, farem parada en aquelles trobades amb els compis de l’insti. Érem joves, ja no en som. Punt. Reconeguem que la primera quedada feia mandra grossa, però de mica en mica es queda més sovint i amb més ganes, perquè serem com serem, però som nosaltres i són els nostres. Les trobades maduren com les canes i, de cop, quedes en un poblet, bona idea, per fer un dinar al carrer, mala idea, perquè demà tot serà tos. Passats els besos i abraçades, l’amfitrió diu que farem una excursioneta (la mare que el va...) A una ermita! ¡Mátame, camión! Com ens hem de veure, nosaltres, els mals, les menopauses i les xerrameques padrinesques tot passant per un corriol d’un bosc d’alzina de la Segarra. Prendrem mal! Algú diu: “Segur que hi ha bolets!”. Una altra: “Mireu, aquí, amagat! Deu ser una tòfona!”. Era una pedra. –No passa res, senyora, l’estimarem igual. I arribem, colla de descreguts de tota la vida, a l’Ermita de la Providència. Ni buscada, la Santa. It’s worth. Caminem més. N’hi ha dos que tiren com si haguessin d’arribar els primers per enviar-nos una postal als del “ja anirem venint”. Les converses són pinzellades d’un ahir que sembla a tocar. Des del tal com érem fins al no hem canviat tant. Rialles. S’obre el meló dels fills i s’arriba a una conclusió que no reproduiré perquè té conseqüències legals. L’amfitrió de la jornada pretén dir unes paraules, però, com passava a classe, la cleca li trenca el rotllo i ataquem el vermut amb quicos, que queden entre el postissam dental i la paella! Déu gloriós! Pa-e-lla! Som Pajares, Esteso i Ozores a la preciosa plaça de Montpalau. Toca pagar. Bizum! Foc al braç! Llum al mòbil! Arial 175! Ai, la presbícia! Ho hem tornat a fer, tornem a tenir 15 o 17 anys i tot sembla tovet com d’un cotó fluix que només aprecies quan, de cop, han passat més de trenta anys i comparteixes, somrius i enyores un temps que no va ser perfecte ni ideal, però va ser el teu i el d’una gent que, per molt que avanci i ofegui la vida, sempre seran els teus. S’hi sent reflectit una mica, oi? Pocs van repetir de paella, que representa que ens cuidem, ha! I no és maco, això? Que segurament importa poc, però que quedi dit.