Empatx de talent
Si vostè té un moment, avui m’agradaria reflexionar la sobrecàrrega que imposem al concepte talent. És embriagadora la necessitat de posar el talent a la gènesi de tot i tothom. M’ensumo que l’estem sobrevalorant. Està de moda i n’estem trinxant la definició i l’abast. Passa sovint en aquests temps de modernor.
Li pregunto i em pregunto: és innat el talent? En té tothom, com ungles els gats? Té sentit parlar de talent femení, talent local, retenir el talent, fuga de talent? Mola més? Cafè llarg de talent, sisplau? No podria ser que el talent que atresorem avui no tingui cap sentit demà o ja no sigui útil?
El diccionari normatiu diu que talent és aquella “especial aptitud intel·lectual, capacitat natural o adquirida per a certes coses” o aquella “disposició d’ànim bona o dolenta per a fer alguna cosa”. És a dir, llegida la definició tampoc n’hi ha per fer un castell de focs artificials i tres tombarelles, no? Diré més, si li demanem al diccionari la definició de talentós o talentosa llegirem que és un adjectiu: “Que té gana de menjar.” Li juro per Santa Quitèria –No juris, Martí!
M’estic posant en un jardí, oi? Però si no ho dic, rebento, perquè em bull la sang davant aquestes paraules de moda que anem sobredimensionant d’una manera bàrbara fins que semblen el que no són.
Arribats a aquest punt, voto per la gent espavilada, àgil, ràpida. Talent és fer les coses ben fetes que seria, de fet, com les hauríem de fer, sense més escarafalls.
Aquesta reflexió sorgeix de veure una pel·lícula que em va semblar una anada d’olla sensacional i que es diu El insoportable peso de un talento descomunal on Nicolas Cage es representa a ell mateix en un exercici de metacinema. –Quin paraulo acabo de col·locar! Talentosa que soc!
En resum, si vostè fa les coses bé i no ho trenca tot, diran que té talent. Ho podem veure com a una potencialitat, no com un valor en si. Potencialitat de cadascú en funció de la seva manera de ser, d’entendre el món, d’on viu, amb qui viu o les aspiracions personals. En resum, que tenir talent podria no ser un do, sinó una qualitat que ens dona la condició de ser normals, que no és poc, certament. Tot i que segurament importa poc tot això, però que quedi dit.
