Pallaresa

Si vostè té un moment, seguint una frase de Rodoreda, “les coses importants són les que no ho semblen” –adoro Rodoreda, sap?–, parlarem d’una dona, avui. De pares andalusos, va néixer a Catalunya ja fa set decennis i pim pam pum va acabar entre les muntanyes i els isards del Pallars, poca broma! Allà hi va anar dibuixant tota una vida viscuda, plorada, lluitada, ballada. Si la vida et dona llimones, fes llimonada, diuen. I un be negre! Tres fills, “les nens i la nena”, diu. En parla avui, més de quaranta anys després, amb la mateixa delicadesa com quan eren criatures de bressol, i parla dels nens en femení, no pas per militància, sinó perquè se sent “pallaresa, pallaresa” i ho rebla: “aquí parlem així”. El parlar pallarès és una prova més que amb quatre articles i un parell de sufixos no es canvia el món ni a empentes, però ara no entrarem en aquest jardí. Una lluita draconiana per viure i estar. Treballar de nits i continuar treballant de dia per aixecar dues trajectòries de vida truncades per dos cops mortals que et fan tornar caaada vegada a la punyetera casella de sortida. Dues vegades, en 10 anys mal comptats. Explica, amb aquella contundent elegància que et donen els anys, que un dia un pocapena li va dir que tenia moltes arrugues. S’ha de ser molt carallot per veure arrugues on hi ha els solcs que descriuen la vida viscuda, les rialles aviades, els plors continguts, els neguits amagats, l’orgull sec i innegociable dels seus.

I la muntanya per tot arreu. I la casa sempre plena de gent que ve i tornarà segur. I avui et dono ous i demà em dones enciams i la setmana vinent us pujo al Gall Fer a veure com es pon el sol. I mira, allà hi ha milflors i al raconet sàlvia. Quin goig d’àrnica aquest any. Ganes de gaudir de la llum de la calèndula i de la flor de saüc. “He d’anar a tancar les gallines”, clou, un dia més. Hi ha ulls que travessen i vides que et fan pensar com de poderosa és la generació de dones que ara ja toquen el 7. Quina currada de vides. Quina manera d’arrossegar l’existència per posar-la allà on toca, per molt que es resisteixi, la consagrada. Posem que es digués Dolors. La Dolors d’Araós. Que segurament importa poc, tot això, però que quedi dit.