Àvia no, gràcies!

Si vostè té un moment, avui li confesso un temor, gairebé terror, miri. A mi, això de ser àvia amb les “condicions contractuals” actuals no em motiva gens ni mica, ni gota. La cosa ha sortit de mare. Que sí, que falta temps, sí, però veig venir la rebolcada i no. Que li dic que no.

Fins fa uns anys, els avis, les àvies, els padrins i les iaies tenien la missió de desafiar l’ordre establert i malcriar canalla. A estones. L’avi et pagava el radiocasset d’amagat de ta mare, sota secret de confessió. Et donaven calerons d’estranquis per coses clandestines i inconfessables. La iaia feia llesques de pa amb moscatell o amb vi i sucre que garantien una nova visió del món i una alegria universal –de fet eren l’única manera de fer una migdiada de Déu lo pare. T’explicaven històries sobre universos paral·lels, o això semblava, que es quedaven clavades al teu cervell. Les padrines feien entrepans amb mig fuet a dins perquè et podia passar de tot, menys passar gana. I miraves amb ells, sense dret a rèplica, el Sábado Cine, l’Aplauso o El Corral de la Pacheca.

Avui l’ofici de padrina comença a les 8 del matí quan t’aboquen la criatura i tu assumeixes, per ajudar, el pes de la vida que han dissenyat els TEUS fills per als SEUS fills. De cop, et veus corrent amunt i avall per arribar a l’escola, a flauta travessera, a anglès, always!, a natació... I a sobre no li donis sucre, tampoc xocolata, natilles és caca, no li posis sal al puré de pastanaga, passa-li una tovalloleta desinfectant cada tres minuts, que no vegi la tele, cinc minuts de tablet només! Però qué me estás contando, Armando?!

I per vacances, que estaries amb el teu jo interior en pau i calma, et veus a tu i el teu cap del fèmur saltant onades amb la criatura de torn i acabes a la nit que no saps ni com et dius! Que no! He vist àvies a Cambrils més xuclades que el Vaquilla. Fuig, fuig. Que no estic perquè em donin ordres ja. I si no, ho dic clar i públicament, em consideraré absolutament insubmisa, desobeiré tot i tant com pugui i a sobre els canviaré el nom per crear confusió! On anirem a parar! Que segurament importa poc tot això, però que quedi dit.