No era rosa

Aquest Cap d’Any ha fet trenta anys que soc adulta. Moltes persones no recorden quin és el dia concret que la vida et fa actuar amb tota la responsabilitat i veus, per primer cop, que no és de color rosa. Jo el sé. Era un trenta de desembre i tenia 16 anys. Aquella tarda amb la colla vam comprar menjar per preparar el sopar de Cap d’Any. Vam riure molt, com sempre, i ens vam acomiadar fins a l’endemà. A partir d’aquest moment els meus records són borrosos. El telèfon de casa sona, la meva mare contesta, s’espera uns segons, penja i em crida. No sap com dir-me que la meva millor amiga, la Maria Alba, ha mort en un accident de cotxe juntament amb la seva mare. No sé gaires detalls de l’accident, només que el cotxe va xocar i tot seguit es va incendiar. La Maria Alba és la primera amiga que vaig tenir. Fèiem pàrvuls quan ens vam adonar que el nostre sant era el mateix dia i vam decidir que això ens uniria per sempre. Després ella va canviar d’escola, però ens vam continuar veient. Recordo els estius jugant a casa seva amb les Barbies o fent repàs d’anglès amb la seva mare, que era professora d’aquesta llengua. Anàvem a les piscines juntes, em quedava a dormir a casa seva durant la Festa Major o per la Fira del Teatre… Vaja, les coses que fan les bones amigues. D’aquella nit del 30 de desembre no en recordo res, i dels dies següents ben poc. Tots els amics ens vam reunir per escriure el text que llegiríem al funeral. Vam intentar acompanyar, el millor que vam saber, el pare de la Maria Alba, que en un instant havia perdut tota la seva família. Uns dies més tard vam anar a casa seva on ens va donar, als millors amics, alguns objectes. De la Maria Alba és el clauer que utilitzem per obrir casa dels meus pares, i també guardo un anell que sempre portava. Vam passar el dol anant moltes tardes al cementiri, on la recordàvem i fins i tot rèiem de les anècdotes viscudes junts. Van ser dies molt tristos que van canviar la nostra manera de veure i entendre la vida. Amb el pas dels anys m’adono que aquell 30 de desembre va petar la bombolla de cotons on vivia i ja mai més la vida va ser de color rosa. Han passat trenta anys i aquests dies penso en ella i en totes les persones que han mort abans d’hora i trobo a faltar.