Anys i anys
Ahir vaig fer anys. Soc més a prop dels cinquanta que dels quaranta i arriba aquell dia que, sense previ avís, et mires al mirall i penses: “Aquesta soc jo?” Veig arrugues, taques i algun pèl en llocs on abans només hi havia una pell tersa. Hi ha una disfunció entre la imatge que veig i la que té el meu cervell. És com quan llegeixes en una notícia que algú té 50 anys, i penses “és gran” i llavors t’adones que és de la teva edat. I això que a la tele ens asseguren que “els 50 són els nous 30”. Una sentència que, per cert, ja he sentit en més d’una conversa com si fos una frase feta de tota la vida. Els números, però, són implacables, i la realitat és que probablement ja he passat l’equador de la meva existència en aquest món. L’esperança de vida de les dones a Catalunya és de 86,3 anys. Recordo el primer cop que un marrec em va dir “senyora”. Em va sorprendre i al mateix temps em va fer gràcia. Em veia molt lluny d’aquelles dones a qui anomenava “senyora” quan era una nena. Ara, potser, ja no som tan diferents. A propòsit d’això, l’altre dia veia a la televisió una notícia sobre les dones que han decidit no tenyir-se més. Les admiro. Jo encara no m’hi he atrevit. Durant la pandèmia, algunes amigues van fer el canvi i m’ho vaig plantejar, però reconec que la pressió social i estètica van poder més. Finalment me’ls vaig tornar a tenyir. Durant molts anys el model de dona que hem vist públicament té un cos jove, prim, depilat, sense estries ni canes, i tampoc cap mena de malformació o discapacitat. I com sempre, quan són ells els que tenen cabells blancs, es gira la truita. Un home amb canes és considerat “més interessant”, i ja no parlem de les diferències entre els homes calbs i les dones que tenen alopècia. Recordo, també, les queixes d’algunes actrius que a partir d’una certa edat deixen de tenir feina perquè no s’escriuen textos per a elles, a diferència del que passa amb ells. En tot cas, proclamo als quatre vents que estic contenta de fer anys (pitjor seria que no en pogués fer…), i que no tinc cap intenció de traure’m anys o amagar l’edat que tinc. De fet, penso que és un bon moment vital. Tinc l’experiència i també l’energia, i sé què vull i què no. Bé, això últim depèn del dia. Per cert, n’he fet 47.