Els unicorns
L’altre dia conversava amb una amiga que treballa fent atenció al públic i em deia que les persones a qui atén estan de molt mal humor, amb menys paciència. Afegia que la societat s’ha instal·lat en la queixa permanent i en esperar que algú altre hi posi solució. La veritat és que no és d’estranyar. Si pensem en el futur és habitual veure-ho tot de color negre: sequera, contaminació, crisi climàtica… Hi ha moltes coses que no funcionen i s’han d’explicar, sinó de quina manera les podrem arreglar. Són temes que afecten molta gent i és normal que pensem que no els podem solucionar. Però també sabem que el desert és ple de grans de sorra i que cada una de les nostres accions té conseqüències. Quan venen infants a la ràdio i els preguntem com veuen el futur, en molts casos ens diuen que serà pitjor del que és ara, i m’entristeix molt perquè nosaltres sempre havíem vist el futur amb il·lusió i l’esperança que seria millor. Ara a tota hora senten missatges negatius i així és molt difícil canviar dinàmiques, i per tant també canviar el futur. Si no els donem entre tots un espai per a imaginar un món millor, és molt difícil que lluitin per a aconseguir-ho. I si canviem d’estratègia? I si en lloc de repetir un cop i un altre tot allò que no va bé, comencem a explicar el que sí que funciona? Perquè també n’hi ha de coses, que van bé. Els mitjans de comunicació ens hem acostumat a explicar allò que ven, i normalment són desgràcies. Potser ens caldria un esforç per destinar més espai a les bones pràctiques, als bons exemples, potser és hora de buscar unicorns. Ahir m’explicaven l’estratègia que han emprat des de la nova associació Garrigues Empresarial per presentar-se a diferents poblacions. La presidenta els explica com li ha anat el dia. De primer ho fa en negatiu, per tot seguit tornar a començar però aquest cop en positiu. Els fets que relata són sempre els mateixos, només canvia la manera d’enfocar-ho, i per tant també la manera en què els veïns ho perceben. Quan vaig començar a escriure en aquesta secció, em vaig prometre a mi mateixa que no ho utilitzaria per explicar cada quinze dies tot allò que va malament, que intentaria que fos un petit oasi, i la veritat és que no és fàcil, requereix més esforç.
