Qui som?

Fins a quin punt el que pensen els altres de nosaltres ens marca? Com modela la nostra personalitat la seva mirada? Recordo la sensació de llibertat que vaig tenir el primer cop que els meus peus van entrar a la universitat, a Bellaterra. Arribava a un indret on no em coneixia ningú i tenia l’oportunitat de ser jo mateixa sense notar el pes de la mirada de les persones que m’havien vist créixer i que ja tenien una opinió formada de com era o de com m’hauria de comportar. Començava de zero i tenia l’oportunitat de decidir qui i com volia ser, i de retruc conèixer-me més a mi mateixa. Això ho hauria de poder experimentar tothom. Quantes persones, sobretot en entorns rurals, tenen penjada una etiqueta, plena d’adjectius, que els veïns han anat escrivint al llarg dels anys. Llocs on pel simple fet d’haver nascut en una casa ja tens implícitament uns condicionants. Una pressió que no tenen les persones que viuen en àmbits metropolitans, on ningú es coneix ni reconeix. També recordo la sensació d’anonimat que vaig tenir en instal·lar-me en una ciutat de més de 50.000 habitants. Em va agradar molt en un primer moment, però al cap d’uns mesos vaig començar a enyorar fets tan senzills com que la fornera, a qui comprava el pa, em preguntés com m’havien anat els exàmens o simplement sabés el meu nom. Em vaig sentir especialment desemparada el dia que se’ns va trencar un vidre al pis d’estudiants. No sabíem a qui trucar, no teníem cap referència. Vam haver de fiar-nos del nom que més gràcia ens va fer a les pàgines grogues. M’agrada fer un experiment quan, de tant en tant, passa uns dies a casa una amiga de Barcelona. M’encurioseix la seva mirada, les sensacions que té sobre persones que fa molts anys que conec. Tots en tenim, de prejudicis, encara que siguin sobre persones amb qui mai hem parlat. I tots, qui més qui menys, tenim en compte el que pensen de nosaltres els altres i això marca, en més o menys grau, la nostra manera de fer, sobretot quan som infants o adolescents, que és quan més necessitem ser acceptats i formar part d’una comunitat. En tot cas, més d’un cop he pensat que els meus amics d’aquí coneixen una Gemma diferent dels que vaig fer a la universitat. Jo, però, soc la mateixa, o potser no?