És la nostra

Som molts els que fa una setmana que mirem el mapa del temps per veure si hi ha dibuixades les ratlletes que indiquen boira. A mi, personalment, no m’agrada massa, tot i que reconec que si algun any no en tenim gaire, també l’enyoro. Suposo que en el fons la boira em recorda quina és la meva terra i en quina època de l’any som. Bona prova és que, aquests dies que he visitat l’est del país, el primer que m’han preguntat és: “Què, com va la boira?” La boira ens identifica, i a més crea molta curiositat als que no la viuen habitualment, potser pel misteri que provoca. 

A totes les cases hi ha l’equip dels qui els agrada i el dels que no la suporten, i també és un bon motiu per trencar el gel a les trobades, sobretot quan fa dies que la tenim enganxada, o és gebradora. Llavors comença el turisme dels aficionats a la fotografia, que venen a captar imatges fantasmagòriques o que recorden el pol nord. Una estètica que també inspira escriptors i novel·listes, que posen la boira com a escenari. Qui ens ho hauria dit que la boira seria un atractiu turístic, que en faríem perfums, caramels o excursions amb experiències. A mi, però, quan ja fa cinc o sis dies que aixeco la persiana i no hi veig a un pam de nas, no puc evitar rebufar una mica… M’agafa un no-sé-què, que em reclama l’escalfor del sol a la cara. També us diré que a casa s’hi està molt bé els caps de setmana fent manta i sofà quan hi ha la boira a fora. I sí, conduir amb boira és molt pesat, sobretot si comparteixes la carretera amb persones que no hi estan acostumades, amb el risc de patir accidents que això comporta. I potser per això és tan mal vista pels que no la tenen incorporada en el seu dia a dia. L’associen a la incomoditat i el fred. De tot plegat en fan un estereotip. En tot cas, pot ser un obstacle o una oportunitat, segons la mirada de cadascú. És innegable els beneficis que la boira porta per l’agricultura. Manté la humitat dels camps durant l’hivern, que ajuden cultius com els fruiters i el cereal. 

Us diré, però, que en el meu imaginari, quan penso en les nits d’hivern viatjo a un carrer, amb la llum dels fanals tamisada, un silenci sepulcral i la sensació que no estàs sola perquè hi ha alguna cosa que t’acomboia, t’abraça, la boira.