Jo també

Avui fa una setmana que el Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Lleida i les associacions Llavors de Vincle i Chisana compareixien a la Comissió de Salut del Parlament de Catalunya per explicar la situació que es viu a l’àrea d’obstetrícia de l’Hospital Arnau de Vilanova. La majoria de lleidatanes hem parit aquí, i jo soc una d’elles. A l’Arnau hi he viscut dues experiències ben diferents. El primer cop, hi vaig entrar per la porta d’urgències i estava embarassada de 5 mesos. Em trobava molt malament i tenia pèrdues. Venia del CAP de Tàrrega, on una metgessa, una dona, em va deixar anar frases com “tranquil·la, el pitjor que et pot passar és que el perdis” o “no entenc per què plores”. Després li va dir al meu marit que em portés en cotxe cap a l’Arnau. De camí, el dolor i les pèrdues van augmentar i a l’arribar a urgències, vaig sortir com vaig poder i ell va haver d’anar a aparcar. De seguida l’encarregat de la seguretat va venir amb una cadira de rodes i a partir d’aquí tot va ser molt ràpid. Recordo amb molt agraïment el tracte que vaig rebre de tot el personal: l’agent de seguretat, el zelador, les infermeres i les ginecòlogues. Em van tractar amb tendresa i molta empatia, tot el que no havia trobat al CAP de Tàrrega. Allí va acabar el meu embaràs, i d’això ja fa prop de 15 anys. Escoltant les compareixences al Parlament m’he quedat glaçada al saber que després de tant temps l’habitació destinada a les pèrdues o interrupcions d’embaràs encara és davant del quiròfan on hi ha els naixements. Encara avui aquestes dones, trencades pel dolor d’una pèrdua com aquesta, han de sentir els plors dels nounats? Per mi va ser com una tortura, com una burla del destí. La segona vegada que vaig ser a l’àrea d’obstetrícia de l’Arnau de Vilanova va ser al cap d’un any i escaig. Estava de nou mesos i dos dies després sortia per la porta de l’hospital amb el meu fill a braços. A la sala de dilatació hi vaig ser poques hores perquè finalment em van haver de fer una cesària, però tinc molt present la sensació d’estar en un hospital del segle passat, sense cap intimitat. Durant tota la meva estada vaig tenir molt present que a l’altre costat del passadís potser hi havia una dona amb el cor trencat.