Aquí els dies són més llargs

De vegades, necessitem que algú vingui de fora per valorar tot el que tenim aquí. Aquest passat cap de setmana, vaig assistir a la inauguració d’una nova empresa que s’ha establert a Tàrrega. És la iniciativa d’una dona que ha decidit canviar radicalment d’aires, passant de la gran ciutat a l’àmbit rural. Durant el discurs de benvinguda, va agrair totes les persones que l’havien acompanyat en aquest dia tan especial. La majoria són dones que ha conegut durant l’any escàs que fa que viu a la capital de l’Urgell. En tan poc temps, ja ha creat una xarxa de contactes i ha format una comunitat prou compromesa per a donar-li suport un dissabte al matí. També va mencionar una altra cosa que em va cridar l’atenció: va agrair totes les facilitats que havia trobat, tant per crear l’empresa, trobar un local on instal·lar-se, com per haver pogut parlar directament del seu projecte amb l’alcaldessa. “Aquí tinc noms i cognoms; a Barcelona hauria estat impossible parlar amb cap polític”. També va explicar com ha notat que aquí tenim un concepte del temps diferent que a la ciutat. “Va més a poc a poc”, i entre rialles, explicava que també som menys puntuals, el típic “ara vinc”. Suposo que és normal si el trajecte és més curt. Vaja, que sempre arriba últim qui viu més a prop. Això em va recordar quan vaig tornar a la meva població natal, després de gairebé deu anys vivint a l’àmbit urbà, vaig adonar-me que trigava molt poc a anar a treballar; abans tenia gairebé quaranta minuts de trajecte. Però, en canvi, tardava molt més a fer la compra. A la carnisseria, les dependentes preguntaven per la salut de les clientes habituals; al forn de pa, la fornera felicitava l’aniversari de la neta de la compradora. Al principi, em posava nerviosa; tenia pressa, acostumada com estava a intercanviar ben poques paraules amb les botigueres. Després, vaig veure que, en realitat, no estava perdent el temps, sinó que estava guanyant qualitat de vida. Penso en les persones que tenen més d’una hora de trajecte per anar a treballar, les famílies que han d’agafar el metro per portar els seus fills a l’escola o a les extraescolars. De fet, certament, aquí els dies són més llargs. I, de vegades, ha de venir algú de fora per valorar tot el que tenim aquí.