Remembers de moda
La Laura acaba de complir 19 anys i diu que li fa molta il·lusió treballar al local on es van conèixer els seus pares ara fa 25 anys. De cambrera o al servei de guarda-roba, tant li fa. La qüestió és tenir un horari que li permeti combinar aquesta feina en caps de setmana amb la facultat. Com ella, centenars de joves de Ponent s’han presentat aquests dies a les proves de selecció que està fent l’emblemàtica macrodiscoteca de Golmés per tornar a obrir portes en plena onada d’enyorança col·lectiva. Nostàlgia de temes com Please don’t go, Smile, Because the night, Children, Free From Desire o 2 Times. Tots engendrats durant la dècada dels 90. Autèntics temarros, vist ara en perspectiva, amb el permís del totpoderós i omnipresent Flying Free. La Laura i companyia són fills i filles dels que vam entrar a l’edat adulta al compàs de la música electrònica, de la comercial a la més creativa, en ple auge llavors a Catalunya i a nivell mundial. La diferenciàvem entre dance, house o techno. La resta, a ulls de la majoria, era només tralla. Sons accelerats, repetitius i vulgars que només s’empassaven els noctàmbuls abduïts per substàncies químiques d’efectes euforitzants i sovint d’estètica skinhead com el Neng de Castefa. D’aquí la inevitable associació d’aquella màkina barata amb el consum de drogues que avui dia els que ja som pares i mares ens costa d’oblidar. Si més no, els que ens havíem mogut per les principals catedrals del so lleidatanes i els seus pàrquings. A les de fora, les de més enllà de la Panadella, les poligoneres, es veu que el panorama encara era més devastador. No és estrany doncs que en pocs anys, passessin del punt més àlgid a l’absoluta decadència d’aquest tipus d’oci nocturn.Però una cosa és el model, i l’altra és la melodia de fons. No seria just abocar-ho tot al mateix sac. I això és el que precisament volen reivindicar actualment els nostàlgics d’aquells anys daurats a còpia de sessions revival. Remembers de petit i gran format de la mà de músics i DJ que s’han dedicat a revisar i actualitzar tot aquell bagatge sonor que captiva i ressona a parts iguals. La música ja ho té això. És com la roba, que quan és de qualitat, millor guardar-la ben plegada al fons de l’armari. Mai se sap quan acabarà tornant. I ben mirat, potser no és tant la Laura sinó els seus pares els qui estan realment il·lusionats amb la renovada Big Ben.