Mea culpa, també

D’acord, ho reconec. Entono el mea culpa i assumeixo l’error. Garrafal, vist en perspectiva. Una badada en tota regla. Una gran equivocació. I el pitjor de tot és que malgrat que estic decidida a rectificar i canviar d’hàbits, molt em temo que ja faig tard. Sí, jo soc de les que sempre m’he adaptat al meu interlocutor. Per empatia o solidaritat, digueu-ne com vulgueu, segurament també per comoditat, però normalment no trigo ni mitja frase en canviar d’idioma si detecto que l’altre té dificultats per seguir la conversa. Al cap i a la fi, les llengües serveixen per comunicar-nos, sempre havia pensat. Il·lusa de mi. Tot plegat tenia molt sentit fa 30 anys, en un poble de mil habitants on el percentatge de catalanoparlants era del 90%. O a Lleida, que deuria rondar el 75%. Fins i tot a la facultat, a la UAB, on encara érem una àmplia majoria. Mai se’m va passar pel cap, en aquests contextos, que el català fos una llengua fràgil. Molt menys que acabaria tement per la seva continuïtat. L’amenaça l’he començat a percebre els darrers anys, coincidint amb l’escolarització de les meves filles a Barcelona, però també als restaurants, al mercat, a la ferreteria o quan vaig a comprar el pa. El castellà regna en la majoria de negocis cara al públic. I la sensació és que molt pocs s’esforcen en aprendre i fer servir el català. No en tenen cap necessitat, és clar. Els ho hem posat molt fàcil, suposo. Amb un somriure i amb el lliri a la mà. Ni més ni menys que el 62% dels catalanoparlants que canviem al castellà, segons el darrer baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió, que també posa de manifest que entre els menors de 25 anys més de la meitat fan servir el castellà en el seu dia a dia. Arribats a aquest punt, potser sí que ens ho hauríem de començar a fer mirar. No pot ser que la meitat dels catalanoparlants no puguem fer vida en català. Que no ens puguem expressar, des de les entranyes, aquí i allà. Que haguem de renunciar contínuament a la nostra idiosincràsia, essència, naturalesa o identitat. Les meves filles han de poder jugar, ballar, comprar i estimar en català. Salivar-lo amb la mateixa devoció que els macarrons que fem a casa. Presumir-ne si fa falta. Em nego que cedeixin i deixin córrer, com qui no vol la cosa, un bocí tan valuós del meu llegat.Assumeixo l’error. Menys empatia. S’ha acabat.