Més Padilla i més Cher

“Ser feliç és una qüestió d’actitud”, sempre defensa Paz Padilla quan va pels platós a explicar la seva experiència amb la mort. I trobo que té molt mèrit aquesta visió seva de la vida tenint en compte que ha perdut la mare, el marit i un germà en només quatre anys. La humorista ha sabut transformar tot aquest dolor en dos llibres en els quals explica com ha afrontat les dues pitjors pèrdues de la seva vida: Madre i El humor de mi vida, adaptada també al teatre, en què convida a reflexionar i a parlar sobre la mort i a acceptar-la entre rialles i alegria. Trobo que té molt mèrit, insisteixo. Igual que tenir forces per muntar un funeral en forma de festa a la platja per acomiadar el seu marit mort de càncer. És admirable i un gran exemple de força i de superació personal que amaga, però, un dard enverinat, involuntari per suposat, per a tots aquells que no són capaços d’afrontar com ella les pitjors adversitats. Bàsicament perquè les comparacions en el terreny de la salut mental poden arribar a provocar frustració, malestar, desmèrit i un gran sentiment de culpa. Ho dic pensant en totes aquelles persones que, per elles mateixes, i en situacions ni la meitat de dures o greus que la que li ha tocat viure a la Paz, no han estat capaces de fer-ne una lectura tan serena i optimista com ella. A unes i a altres, la societat s’hauria d’abstenir de jutjar-les. Encara menys, criminalitzar-les. Perquè si bé és cert que els metges insisteixen a no medicalitzar les emocions, una cosa és tirar d’ansiolítics a la primera de canvi, i l’altra és fustigar-se per requerir una intervenció psiquiàtrica temporal o de per vida. No sé si ho saben però, de vegades, per molta actitud, bona predisposició i treball personal que s’hi posi, hi ha cervells que no responen. Per una qüestió de bioquímica. Per manca de determinades hormones. Com passa amb la insulina en el cas dels diabètics. Així que molt a favor de la tasca de Paz Padilla per normalitzar la mort i trencar tabús sobre el final de la vida, però convindrien també més testimonis pesants que ajudin a normalitzar la labor de la psiquiatria ara que ja hem començat a interioritzar el vessant de la psicologia. Les memòries de Cher, per exemple. I és que per molt que ens hagin ensenyat tot el contrari, soc de les que pensen que no hi ha persona més forta i valenta al món que la que és capaç de mostrar-se vulnerable davant els altres.