Voluntat i poder
“Això de la criança és una mar de contradiccions”, em deia aquests dies una mare primerenca. “Un dia faig A. L’endemà em decanto per la B. I el tercer dia me les he de menjar, les dues, amb patates. Començant per les fotos de la canalla. Per una banda el que em demana el cos és no publicar cap imatge de la meva filla per evitar que acabi en mans de pederastes fastigosos o que sigui producte de la Intel·ligència Artificial. Però de l’altra, sí que em fa il·lusió compartir certs moments i presumir-ne, per què negar-ho, a Instagram o a Facebook.”Benvinguda, li deia jo. És la dicotomia per excel·lència entre les famílies millennials. I el pitjor de tot és que ningú té una resposta clara més enllà de certes recomanacions: Que si tapar les cares amb emoticones. Que si optar només per les stories pel seu caràcter temporal. Que si evitar primers plans o obviar la ubicació… Tot prou coherent, però costa trobar postures més contundents. Entre altres coses pel discurs aquell que “a mi això no em passarà”. I passa, es veu que sí que passa. El problema és que no sempre s’explica públicament. Una altra cosa són les imatges que es difonen des de l’escola, acadèmies o casals d’estiu. Cada vegada són més les veus radicals en aquest sentit que demanen que es faci només a través de canals interns o comptes tancats. D’aquí que molts centres, públics i privats, es comencin a replantejar l’ús que fan de les xarxes socials a l’hora de mostrar les activitats fora i dins de les aules. Bàsicament, per la feinada que suposa anar revisant foto per foto si no volen tenir problemes amb les famílies que no signen els drets d’imatge. Resulta més pràctic tirar d’instantànies de mans i peus, més o menys cuidades estèticament, en què no es puguin identificar els alumnes. I de fet és una de les recomanacions del Departament d’Educació per protegir la intimitat dels menors i reduir l’anomenada “motxilla digital”, tenint en compte que la pèrdua de control sobre les imatges fa que qualsevol persona les pugui utilitzar indefinidament.És clar, dit així sona molt fort, però a molts ens costa d’imaginar que una simple foto, quotidiana i innocent, pugui acabar perjudicant el futur professional o personal d’una persona. Suposo perquè som dels que encara defensem que no ofèn qui vol sinó qui pot.
