Llavors i tacs
Recordo com si fos ahir aquelles tardes de diumenge al bar de la Societat del poble. Deuríem tenir entre 12 i 14 anys. Ens podíem arribar a cruspir ben bé 200 grams de pipes per cap. De les Churruca de tota la vida. Mida estàndard. I amb la corresponent dosi de sal. No hi havia cap altra opció. Ni altres marques, ni mides ni sabors com ara. No podíem triar pas. Però és que tampoc ho necessitàvem. I sabeu què? Que els anys i les voltes que he donat m’han fet veure que, amb certes coses, com més gran és el ventall per escollir, més maldecaps. Sobretot si ets un tastaolletes, cagadubtes o un individu exigent permanentment indignat. En aquests casos sol ser fins i tot contraproduent, perquè t’allunya del focus, d’allò que realment dona sentit a la vida. I a nosaltres, en aquella etapa vital, el que ens omplia de debò eren aquelles xerradisses al voltant d’una taula del bar, rosegant llavors de gira-sol. Converses profundes, honestes, intenses, reparadores. Com aquelles partides de billar que nodrien aquella colla d’homes que s’anaven passant els tacs. Si més no, alimentaven els seus caps de setmana. Que tot sigui dit, es reduïen bàsicament als diumenges a la tarda. Els dissabtes no perdonen als que es dediquen al camp.
Sempre hi ha feina per fer al tros, a l’hort, a la granja, fent llenya o al taller. Els diumenges, això sí, eren sagrats. I la partida, obligada. Pot semblar fàcil vist des de fora, però requereix la seva tècnica, concentració i molta paciència. Jo en vaig aprendre de la mà del meu pare, que tenia bona mà fent caramboles, i amb els anys havia anat perfeccionant els efectes. Ara ja no se’n veu gaire de gent jove jugant al billar. Tenen altres interessos. Però com a esport, no el subestimeu pas, perquè tot i ser minoritari, a casa nostra hi està ben arrelat. Una bona mostra és el Club Billar Casal de Cervera, el més veterà de les terres de Lleida i referent en l’àmbit estatal del joc en curt.
Ara s’ha posat com a repte difondre aquesta disciplina entre els adolescents. En forma d’activitat extraescolar. Gratuïta. Dos cops per setmana. Tot plegat per garantir el relleu generacional d’una afició local de llarga tradició i donar continuïtat al que en molts casos va néixer d’un llegat familiar. Ara al maig, la capital de la Segarra acollirà per segon any consecutiu el campionat europeu d’aquesta modalitat.
