No siguis Christopher Nolan

L’altre dia, una servidora de vosaltres i la directora d’aquest diari vam coincidir al tren a Barcelona. En una hora exacta de viatge, vam tenir temps per posar-nos al dia, dissertar sobre la síndrome de la impostora i discutir la llargada d’alguns llibres i pel·lícules. Tot, a propòsit d’Oppenheimer. 

Has de poder justificar bé per què sotmets un espectador a tres hores de film. O tens una molt bona història, o tens molta vanitat.. o ets Christopher Nolan (una combinació dels dos supòsits anteriors). En una època de crisi dels usos del temps, en què el gruix de la població ha de fer mans i mànigues per conciliar feina i vida.. Director de cinema, si em llegeixes, no siguis Christopher Nolan. 

Fes una pel·lícula de cent minuts, cent vint com a molt, i permet a la persona, que s’ha alliberat el vespre per anar al cinema, guardar-se uns minuts per fer una cervesa o per conversar al sortir de la sala. Si una cosa han interpretat correctament els gegants de Netflix i Amazon és aquesta crisi del temps que pateixen les societats occidentals. 

Per això han incorporat l’abominable funció d’accelerar la reproducció o han adaptat els seus productes al temps que podem invertir els espectadors, en lloc de ser fidels al temps de la narració. Ara bé, darrerament m’he topat amb dues pel·lícules de tres hores de durada que no m’han provocat l’efecte tediós d’Oppenheimer. Una és El año del descubrimiento, del director cartagener Luis López Carrasco. 

En aquest cas, les tres hores estan més que justificades, perquè poques vegades la vida i les esperances de la classe treballadora tenen espai al cinema. De fet, el cineasta tenia més de 60 hores de metratge, així que el film resultant suposa una vintena part del temps real. 

L’altra és l’argentina Los delincuentes, un film laberíntic sobre un atracament i una fugida existencial, en el qual precisament la conquesta d’un temps promès és el que acciona els personatges. Deixeu-me subratllar que les tres pel·lícules que he citat són dirigides per homes (alguna cosa tindrà a veure l’ús del temps amb el gènere). 

Director de cinema, si em continues llegint, sigues com l’Agnès Varda, tan honesta amb el temps que va fer una pel·lícula anomenada Cleo de 5 a 7, en la qual el temps real i el temps fílmic és el mateix. Noranta minuts. Ni més, ni menys.