Auster

“Les persones moren. Moren joves, moren velles i moren als cinquanta-vuit.” // “Quan un home mor, simplement perquè és un humà, ens apropa tant a la frontera invisible entre la vida i la mort, que no sabem de quin costat ens trobem.” Les persones moren, i el gran narrador de Nova York, el qui ens va fer estimar Brooklyn fins i tot sense haver-lo trepitjat mai, l’immens Paul Auster, ens va deixar dimecres passat als setanta-set anys. La notícia de la seva mort va circular com la pólvora a les xarxes, que ràpidament van omplir-se d’obituaris improvisats dels seus estimats lectors. També va omplir rius de tinta a la premsa i minuts als noticiaris, a l’altra banda de l’Atlàntic però també aquí, en un dia més aviat lànguid pel que fa a l’actualitat informativa. Probablement, pocs dols hauran estat tan transversals com el de la mort d’Auster: en el seu honor, vaig veure la pel·lícula Smoke, en què l’escriptor signa un dels guions més bells que s’han escrit mai (“Demà i demà i demà, el fluix del temps comença a un ritme mesquí...”, parafraseja Macbeth un tranquil·líssim Harvey Keitel, observant les seves fotografies de la cantonada del seu estanc. Inoblidable). És curiós com, en aquests temps en què bona part de la nostra reputació social es mesura per la nostra activitat virtual, fem aquesta cosa estranya d’acomiadar de forma pública i sentida gent a qui no hem conegut mai. Gent qui de nosaltres no sap absolutament res. En certa manera és normal, suposo: poques persones tenen tant poder per transformar-nos la vida com els escriptors. Però qui més coneixia Paul Auster, qui va estar al seu costat mentre la malaltia el consumia, l’escriptora Siri Hustvedt, ens posa un mirall a tots plegats. En un emotiu missatge a Instagram, Hustvedt escriu: “Vaig ser ingènua, però m’hauria agradat haver estat la persona que anunciés la mort del meu marit Paul Auster. Els obituaris ja estaven publicats. Ni jo, ni la nostra filla Sophie, ni el nostre gendre Spencer, ni les meves germanes vam tenir temps per pair aquesta greu pèrdua. Ens van robar aquesta dignitat. No sé exactament com va passar, però sí que sé una cosa: està malament.” Convé tenir en compte aquesta reflexió, en aquests temps en què hi ha tanta pressa per explicar.. i s’explica tantes vegades sense preguntar, ni tan sols el més fonamental.