Burocràcia

Mentre prenem un cafè amb unes amigues a la plaça de Ricard Vinyes, a Lleida, de la taula de la vora ens arriben veus indignades:

–He de fer uns tràmits en un departament de la Generalitat i no me’n surto. 

–No me’n parlis, tinc un trencaclosques inacabable amb l’Ajuntament del meu poble.

–Jo no vull ni esmentar el que tinc amb el Consell Comarcal.

–Doncs apa que jo, per poder preparar una documentació a temps, he hagut de fer prop de cent quilòmetres.

Mentre uns i altres protesten, no deixo de pensar que els problemes amb la burocràcia són coneguts d’antuvi. Només cal pensar en l’obra El procés de Kafka.

Ara bé, al país de la picaresca, no és gens estrany que per fugir d’aquest entrellat farragós anomenat burocràcia, s’utilitzi l’enginy i l’argúcia. Un bon exemple d’aquest caràcter picaresc tan nostrat el trobem a la novel·la Calaveres atònites de Jesús Moncada. Al secretari, nouvingut de Barcelona, li expliquen que a Mequinensa, la boca principal de les mines i les sortides secundàries no pertanyen al mateix poble i que això crea un enrenou burocràtic digne de menció. S’explica que, un cop, hi va haver un accident en una de les mines i el cos d’un dels miners, “mort en un estimbament, va haver de fer una estrambòtica volta a cop de burocràcia per quatre municipis de les tres províncies abans de tornar” al poble. 

Per aquest motiu, des d’aleshores, a Mequinensa hi conviuen dues espècies d’humans, els antics i els evolucionats. Els evolucionats es distingeixen perquè, en cas d’accident a la mina, poden tardar hores o dies a morir. Per això saben que el darrer accidentat és un exemplar evolucionat. Ja que, el fet que li hagi passat “per sobre la locomotora i tres vagons d’un tren carregat de lignit”, que s’hagi quedat “entre les rodes del quart vagó, enganxat pel cinturó a un ferro del xassís”, que estigui tan destrossat que l’hagin hagut d’identificar per un tatuatge al braç, no té la menor importància; ell continua viu i els metges faran tot el possible per salvar-lo. El Marcel·lí, nom de l’accidentat, no morirà fins que no es trobi a la jurisdicció pertinent. No se sap, però, quant trigarà a arribar. La galeria de l’accident té centenars de metres. I, a hores d’ara, “encara l’escorcollen buscant el cap del pobre Marcel·lí”. Visca la burocràcia!