Amistat

Ens tornem a trobar, a la cafeteria La Pepita, a Alpicat. L’Annabel té una paciència de sant i deixa que ocupem dues taules tot el matí amb la minsa despesa d’un cafè cadascuna. Les converses poden girar al voltant de qualsevol tema. Avui dominen els records, ja que l’Emi comença dient: “Us heu parat a pensar quants anys fa que ens coneixem?” “Calla, calla!”, exclama la Carme, “fa esgarrifor, només pensar-hi”. La Berta pregunta: “És possible que faci més de mig segle?” L’Emi respon: “I tant! Vam compartir aula, des de ben petites fins a acabar el batxillerat.”La Carme diu que amb tants anys de vivències compartides els records s’acumulen. I ens explica que “una vegada em va picar un bitxo darrere del genoll i se’m va inflar tant que no podia doblegar la cama. La tenia rígida com un pal. Quan anava amb la mare cap al metge, ens vam trobar l’Antònia. Li vaig dir que no anava a classe perquè m’havia sortit un bony a la cama. Recordeu que aleshores era obligatori parlar en castellà a classe. Ja al col·legi, quan la Prefecta va passar llista i va preguntar per mi, l’Antònia es va aixecar i va dir: Hoy no vendrá porque le ha salido un boño en la cama. Tothom va esclafir a riure. La Prefecta va respondre: Si tiene un boño en la cama hace bien quedándose a dormir.“Doncs jo recordo el dia que a la Dolors li van dir que era una pobletana que anava a munyir vaques”, diu la Roser. “Això va desencadenar una batalla campal. Les de poble contra les de ciutat. Les empentes, bufetades, puntades i estirades de cabells van ser apoteòsiques. L’endemà, però, tornàvem a ser amigues, com si cap de nosaltres no hagués participat en la batussa.”Totes tenim records per comentar. Totes volem parlar. L’Antònia pren la paraula per rememorar que, “a l’examen d’història de l’art, ens van posar una diapositiva de la qual només la Mercè se sabia la resposta. La vam copiar. Només hi va haver un problema. En lloc de la Bicha de Balazote, nom de l’escultura, la Mercè va escriure la Picha de Bazalote i, evidentment, totes les copiadores vam respondre el mateix. Sort n’hi va haver que les monges eren condescendents.” Finalment l’Emi sentencia: “Tantes hores de riures i neguits compartits no s’esborren fàcilment. Així doncs, què us sembla si dimecres vinent repetim cafè?” El sí és unànime.