Senyora

Amb les amigues, hem anat a passar el dia a la platja. Dinem en una terrassa, amb el mar de fons. Davant nostre un estol de gent jove es banya, pren el sol i juga a la sorra. La Carme amb esguard nostàlgic pregunta: “Recordeu el primer dia que us van dir senyora? Per a mi va ser un daltabaix.” “Calla, calla”, exclama la Júlia. “El primer cop que em van dir senyora no me’n sabia avenir. El dia d’abans era una noia i a partir d’aquella primera vegada ja ho vaig ser sempre més. No entenia quina mena d’estralls havia fet la lluna que en una sola nit, unes quantes hores mal comptades, vaig passar de jove a senyora.”La Berta continua la conversa: «A mi això de senyora no em va afectar tant com la frase que es repeteix constantment: “Estàs molt ben conservada.” Cada cop que me la diuen, un foc immens em puja per l’estómac cap a la gola, i acabo per respondre: “És clar, que estic ben conservada. Cada nit me’n vaig a dormir en una caixa plena fins dalt de salmorra.” Tot i que, si us he de dir la veritat, n’hi ha una altra de bastant pitjor: “Estàs molt ben conservada per l’edat que tens.” Sempre estic temptada a respondre: “Per l’edat, imbècil? Tu saps, l’edat que tinc?”»Veient l’enuig de la Berta, la Roser riu sense parar: «No t’enfadis. A mi, em van dir: “Ets una madureta interessant.” Només se’m va ocórrer respondre: “Guaita si soc madureta que d’aquí a res cauré de l’arbre, faré xof a terra, m’esmicolaré en mil bocins, em podriré i desapareixeré.”» La Roser continua rient quan la Mercè ens explica: «Ahir mateix, un veí em va dir: “Cada cop que et veig pel darrere penso que ets una noieta que no ha arribat ni a la vintena.” No vaig poder resistir-me a preguntar-li: “I quan em veus pel davant, què veus? Una cacatua?” Pobre, més roig que una tomata, no tenia prou paraules per disculpar-se.»Una rere l’altra expliquen alguna anècdota de com canvia tot amb el pas del temps. De com es passa que et diguin “nena, ets lo més bonic del món” que et diguin que “per l’edat no estàs pas tan malament”. L’Emi conclou: “El passat ja no hi és. El futur no sabem si hi serà. El present és el que compta. I el present és aquí, ara mateix, amb la brisa marina, una paella per xarrupar-se els dits i un vi del Castell del Remei. Podem demanar res més?” “No, no podem”, responem a l’uníson.