Padrins

Com ja és habitual, les amigues ens trobem altre cop davant d’una tassa de cafè. Després d’unes setmanes de no deixar-se veure, ha fet cap l’Eulàlia. Tan sols arribar ens etziba: “Estic esgotada. No puc ni amb la meva ànima.” “Què t’ha passat?” Pregunta la Roser, encuriosida. “Als padrins què vols que els passi? Doncs que els nostres fills ens han deixat les criatures durant tot un mes i escaig. Quatre marrecs que no paren ni un segon. Crec que, si d’aquesta el meu home i jo no ens hem mort, ja no ens morirem.” “Mira que n’ets d’exagerada”, replica la Roser. “Exagerada? Ens hem jubilat tan aviat com ens ho ha permès la llei, pensàvem que després de tants anys de treball ja ens tocava descansar, i resulta que treballem més que mai.”“Ah no, això sí que no”, interromp l’Adelaida: “Nosaltres, si un dia hem d’ajudar, ajudem. Però un dia. La resta del temps s’han d’espavilar. Nosaltres ho vam fer, oi? Ara, els que s’han de llevar la son de les orelles són ells. Si els convé un dia o dos, d’acord. Però, un mes? Ni bojos! En primer lloc, encara treballem; i, en segon lloc, tinc una hèrnia discal. Ja no estic per criar.” “Doncs nosaltres ho tenim molt bé”, diu la Berta, “el fill i la jove creuen que l’educació pertany als pares i que els padrins només ens dediquem a malcriar-los, que no sabem educar, que els consentim, que no imposem normes ni límits; en definitiva, que som una pèssima influència. Només veiem els nostres nets per les festes familiars. Llavors sí que en gaudim. Els donem tot allò que ens demanen, xocolata, xuxes, diners, tot el que podem i una mica més per si de cas. Tot d’amagat, és clar”. La Júlia segueix amb la conversa: “Doncs jo sento el mateix que Victor Hugo. A L’art d’être grand-père ens parla de com els nets són la llum de la seua vida. A ell li aporten una felicitat tan gran que és difícil d’explicar. Veure com els nets es fan grans a més d’emocionant fa que s’adoni de la velocitat amb què corre el temps i com n’és de fràgil la vida. Cal aprofitar tots els instants amb ells. A més, els padrins són els transmissors de les històries familiars, de la genealogia, de l’amor filial, dels valors i sobretot són el recer on aixoplugar-se quan van mal dades.”L’Emi no es pot pas contenir: “De padrins, fills i nets n’hi ha per a tots els gustos.”