Conformar-se

Després de la setmana dels barbuts, el fred continua sense treva. Ens tornem a trobar amb les amigues. La Júlia, en arribar, ens etziba: “La Rosó no vindrà, ha de cuidar els nets. La Dolors té el marit a l’Arnau. L’Antònia diu que té molta feina i molt urgent. La Mercè havia d’anar al jutjat. La Maite té hora al metge, gairebé no pot caminar.” La Carme la interromp: “Para, para, que de problemes ja en tinc prou amb els meus. No em cal fer un repàs dels dels altres.” La Montse segueix amb la conversa: “Òndia sí, a vegades ens trobem amb tants imprevistos i dificultats que no sabem cap on mirar. I fan acte de presència els sentiments més foscos com la tristesa, l’ansietat, l’angoixa i un llarg etc.” La Carme la interromp: “No segueixis que no n’hi ha per a tant. A més això em recorda que he trobat una carta a la bústia dirigida a algú desconegut. I a sobre no duu remitent.” La Berta no la deixa acabar: “Tafanera com ets segur que l’has llegit i això és un delicte.” “Ni delicte ni punyetes”, replica la Carme, “per si no ho has entès, la carta era a la meva bústia dirigida a algú absolutament desconegut i sense cap remitent a qui reenviar-li. Així que, és clar que l’he llegit; i, ara us la llegiré a vosaltres perquè en sigueu còmplices. Diu així: Te’n vas anar. Vas marxar amb un cop de porta i no vas tornar. Em vas deixar un buit immens. La tristesa ho va inundar tot. La teva cadira era buida. El teu plat a taula ja no fumejava. La nostra habitació es va glaçar i el llit es va refredar. Ja no hi va haver esguards tendres ni cap mostra d’afecte. Però va arribar un dia que el glaç es va desfer i la casa es va tornar a caldejar. D’aleshores, a la cuina hi ha més d’un plat. Ja hi ha qui em guaita amb un dolç parpelleig mentre em palpa la cara delicadament. Al llit, s’arrauleix vora meu. El vaig trobar al carrer, no era pas més gran que el meu puny. Negre com l’estalzí i els ulls verds com el blat sense madurar. Miolava amb tota la força dels seus petits pulmons. Me’l vaig endur. Li vaig donar menjar i aixopluc. Des de llavors, cada dia torno al pis amb el cor bategant perquè algú m’hi espera. Ja no ploro. No em fas cap falta. Han desaparegut la tristesa i la solitud.”L’Emi no pot evitar concloure: “Ja és ben bé que qui no es conforma és perquè no vol.”