Boira

La Rita, una de les que no solen faltar a les trobades amb les amigues de la infantesa i joventut, en veure’ns exclama: “Ja n’estic fins al capdamunt, de la boira!” La Roser respon: “Dona, abans de començar a protestar potser ens caldria seure i demanar alguna cosa. Necessitem tenir força per xerrar.” La Rita no es dona per vençuda: “No en necessito gaire de força per dir que la boira hauria de desaparèixer del mapa.” Mentre seiem a la cafeteria que ens aixopluga i fem la comanda, la discussió segueix amb visos de ser persistent.

La Carme intervé: “Doncs a mi la boira que no me la toquin. Un hivern sense boira no és hivern.” La Maite no es pot reprimir: “Ja en direu, de rucades! La boira em mata, em deixa els ossos fets una coca i no és de recapte!” La Roser diu: “Doncs jo, si a l’aixecar les persianes veig boira, se m’alegra el dia.” La Rita exclama: “Embolica que fa fort! Com et pot alegrar el dia, una de les coses més depriments que hi ha.” La Carme interromp: “No tots ens alegrem ni ens deprimim pel mateix. A mi em maten els quaranta graus a l’ombra de l’estiu.” La Berta s’afegeix a la discussió: “La boira convida a la introspecció, a trobar-se amb un mateix.” La Maite no desisteix: “Jo em trobo amb mi mateixa cada hora del dia i de la nit. I t’asseguro que ja en tinc prou, de jo!” La Berta tampoc dona el braç a tòrcer: “La boira que més m’agrada és aquella que és ben plana i ben espessa. És la que em convida a sortir al carrer per endinsar-me en una terra engolida en el res. No hi ha res, només jo i la melangia d’un dia, d’un lloc o d’algú. De tot allò que va ser. La boira reviscola fantasmes i altres temps.” La Rita li diu: “Mira que n’arribes a ser, d’estranya.”

L’Emi posa el seu gra de sorra: «La boira pot agradar o no, però algun encant deu tenir quan ja en la mitologia grega ens parlen de la boira original i el misteri previ a l’existència del conegut. D’aleshores escriptors i poetes li han dedicat escrits de tota mena. Recordo M. Murat quan diu: “A veces cuando pierdes el camino en la niebla, ¡terminas en un lugar hermoso!” I la Dolors Miquel: “La boira mos ha tapat/ lo que mos és conegut/ tot ha desaparegut/ com si res no fos estat.” I per descomptat Màrius Torres, quan a La ciutat llunyana diu “la boira és fidel com el meu esperit”.»