L’enverinadora

La darrera a arribar a casa de la Roser avui ens fa d’amfitriona a les amigues, és la Carme. Tan sols entrar per la porta, ens diu: “Ahir vaig anar a la presentació del llibre de l’Anna Sáez.” La Dolors que sempre sembla que baixi de la figuera pregunta: “Qui és?” La Montse la mira com si fos una extraterrestre quan respon: “És gairebé impossible ser de Lleida i no saber qui és l’Anna Sáez. Filòloga, periodista, escriptora, actualment directora del diari Segre, amb uns quants llibres publicats i força premis...”. La Dolors no la deixa continuar en reprendre la conversa: “Doncs gràcies per la informació, però ja saps que jo visc a Barcelona i moltes coses de Lleida se m’escapen.”

Ara és l’Antònia qui pregunta: “Com va anar?”. “La presentació molt bé i força diferent. Fins i tot, la Teresa Ibars es va marcar uns passos de ball”, respon la Carme, “i del llibre només us diré que me l’he llegit d’una tirada. Es tracta d’un true crime, aquest gènere literari que amb tant encert ha conreat el Carles Porta.

Sáez ens explica com l’enverinadora, una noia de vint-i-un anys, va matar cinc membres de la seva família. La sogra, el marit, la cunyada, el cunyat i el nebot. Una història tant aterridora com trista. Sobretot per la mort d’una criatura que encara no havia complert l’any de vida i per les empremtes que va deixar en un poble que no sortia del seu estupor. Tenir al veïnatge un assassí, en aquest cas una assassina en sèrie, no feia ni fa gràcia a ningú”.

La Rosalía, morbosa d’allò més, pregunta: “I com els va matar?”. La Carme respon: “Amb arsènic.” La Dolors exclama: “Mare meva, quin mal de panxa que m’ha agafat de cop! Pobra gent, quin mal!”. La Carme segueix: “D’entrada la mort de la sogra es va certificar com a mort natural per culpa de l’aigua poc potable. A l’home la gastroenteritis li va agafar al tros. Sort que la bèstia a boca foscant va dur d’esme el carro amb el Constantino cap a casa. La Dolors (l’enverinadora) deia a tort i dret “l’arengada, això és cosa de l’arengada” que l’home s’havia endut per menjar al camp. Amb la mort dels cunyats i el nebot les autòpsies es van fer extensives i va quedar clar que l’aigua no era la culpable de res.”

La Rita diu: “Jo llegiré el llibre, però la pel·lícula per a quan?”. L’Emi sentencia: “Seria tot un èxit.”