Moriràs

Amb les amigues hem quedat a casa de la Berta. Anar-hi sempre és agradable. Seiem a la terrassa del seu xalet, vora un jardí que, gràcies a la pluja, enguany està esplèndid. L’olor de gespa ens arriba al mateix temps que l’aroma a cafè. La Berta té un gust exquisit, les estovalles, la cristalleria, els coberts, la disposició de menges i begudes conviden a gaudir-les. No és en va que diuen que el menjar entra pels ulls.

La Berta avui fa mala cara. Té unes bosses prominents sota els ulls entristits. Abans que cap de nosaltres puguem preguntar què li passa, ens explica: “No sé per què, però tinc un trasbals cada cop que llegeixo al diari que algú ha mort d’accident. No importa que el finat tingui vint anys, trenta o bé seixanta. Em commou fins a tal punt que em provoca un malson repetitiu. I si tenim en compte que de notícies d’aquestes n’hi ha cada dos per tres, visc en un veritable no viure.”

Ens quedem totes emmudides quan segueix: “Vaig per la carretera conduint un cotxe, de sobte m’enlluernen unes llums i sense poder-ho evitar m’encasto contra un camió. M’inunda la fosca. Tot és negre. Després torna la llum i em veig observant un accident. Estic envoltada de policies i ambulàncies. De dins del cotxe treuen un cos del qual raja un rajolí de sang de la templa. El dipositen sobre una llitera. Intenten reanimar-lo amb tots els mitjans de què disposen. Al cap de poca estona, es diuen els uns als altres: “és mort”, “és mort”, “és mort”. La cara i el posat de tots els presents és una mena de barreja d’incredulitat, incomprensió, i sobretot impotència. Entretant a mi m’inunda una profunda tristesa quan penso que a aquestes hores de la matinada, els seus pares, la seva dona, els seus fills i els seus germans probablement es troben dormint plàcidament bressolats pels braços de Morfeu. Mentre la família dorm confiada, ell ja no hi és. Tot s’ha trasbalsat. D’aquí a poc, la família en ple deixarà de dormir, a causa d’una fatídica trucada que els canviarà per sempre més la vida a tots plegats.”

Arribats a aquest punt, la Carme exclama: “Noia, avui ets unes castanyoles vivents! Si ho arribo a saber, no vinc pas a prendre cafè.”

L’Emi tanca el tema: “Potser aquest és el problema, no pensar en la nostra fragilitat. Si hi penséssim faríem el que fem? Viuríem com vivim?”