Els paisatges d’infantesa

Els canvis d’estacions són visibles a tot arreu, a les grans ciutats i als pobles més petits. Però els detalls que configuren un paisatge no tenen res a veure. La pol·lució dels cotxes que es barreja amb la de les grans fàbriques o les indústries contrasta, sens dubte, amb els tractors llaurant els camps o els ramats pasturant en un sembrat ben verd. Fent aquesta comparació genèrica, sembla que m’aferri als grans tòpics, però hi ha imatges que, sense idealitzar-les, es generen involuntàriament. De fet, conèixer les contrades on ha viscut els anys d’infantesa és, sovint, imprescindible per entendre una persona. Perquè ens explica, ens defineix, ens connecta amb una societat, amb una gent, amb una economia, amb una comarca o amb uns indrets. Per això, aquesta darrera setmana he gaudit moltíssim llegint La terra dura. Retorn al cor de Catalunya, el darrer títol de l’Anna Punsoda. L’escriptora narra el seu paisatge d’infantesa, els Plans de Sió, i ho fa de forma brillant. És un llibre que combina el relat periodístic, les vivències més íntimes i el contingut històric. I Punsoda ho fa, segons explica, per reconciliar-se amb el seu paisatge d’infantesa i, alhora, amb ella mateixa. Després d’uns anys vivint a Barcelona, al Cap i Casal, l’estiu passat va decidir tornar i instaurar-se amb la seva família a la Segarra. Aquí vol veure créixer els seus fills, en aquesta terra dura sovint poc entesa o, fins i tot, ignorada. “Aquí s’hi inverteix poc perquè dona poc rèdit electoral, cosa que augmenta la despoblació en un cercle viciós que no s’acabarà fins que no arribin polítics amb el país al cap”, escriu. I, probablement, no li falta raó. Per això, tots aquells que som de Ponent crec que podem tenir una connexió amb la realitat que ella retrata, encara que siguem de comarques diferents. Perquè, evidentment, el reequilibri territorial passa per comunicar-nos de tu a tu, per trepitjar tot el país, per franquejar les barreres mentals que encara ens separen. I fer-ho amb naturalitat i sense massa artificis. Els mons bucòlics no existeixen, ni al camp ni a la ciutat, però hi ha diferències d’inversions, connectivitat o oportunitats que s’haurien d’anar llimant. Malgrat tots els esforços, encara queda feina per fer.