La pitjor collita és la que no se sembra

Sóc dona treballadora, sóc política i sóc pagesa. I des d’aquestes tres vessants escric aquestes reflexions.

Som de família pagesa. El pare i la mare, que a més a més ella es feia càrrec de la casa, van treballar incansablement per procurar-nos formació per a què tinguéssim un futur, segurament, imaginant que no ens dedicaríem a la terra, pel fet de ser dones.

Provablement, si haguéssim sigut nens, haguéssim continuat el camí del pare portant la terra, per tradició. Poques i pocs imaginàvem que les dones de la nostra generació seriem més lliures i més apoderades per decidir que ens dedicaríem a l’activitat agrària familiar i, a més a més, poder dedicar-nos a una altra activitat professional.

Les filles hem continuat l’explotació agrària familiar. La nostra terra, tant treballada pels nostres, que ens ha donat any rere any la fruita dolça de qualitat que, de moment, ens ha permès poder viure’n.

En el sector agrari, les explotacions familiars són les que vertebren el territori, el pal de paller del món agroalimentari. Segons dades de la Generalitat de Catalunya, un 31% de les persones que estan al capdavant de les explotacions agràries familiars són capitanejades per dones, mentre que el 69% ho són per homes. És un fet, amb dades contrastades, que la dona pagesa, hi és, però en menys representació, com en d’altres àmbits.

En el món rural el desequilibri entre homes i dones com a caps d’una explotació agrària és important. La realitat però és que algunes dones són al camp, porten les explotacions familiars i/o ho compaginen, com nosaltres, amb altres activitats professionals.

Per tant, si ser pagès és molt difícil avui en dia, per la dificultat de viure de la terra, encara ho és més ser dona pagesa pel fet de ser –ho en un àmbit on estem en minoria. És per tant, un doble repte.

Amb la complicitat del sector, dels pagesos i pageses, dels alcaldes i alcaldesses i sindicats agraris hem format la plataforma “salvem la pagesia, defensem el món rural” que entre d’altres coses també és un dels moviments on posem de manifest aquesta situació, perquè des de la terra, lluitem per fer lobby i posar en l’agenda política que l’agricultura està en perill i en risc d’extinció i el que pretenem és ser territori de referència agrària. I, aquí, les dones també hi som.

Nosaltres, les dones, hem fet un pas molt gran, i hem de posar les condicions per a que la propera generació de dones faci un salt qualitatiu i quantitatiu. Les futures dones de l’agricultura han de poder consolidar la seva posició de referència en el món professional, també en l’agrícola i ramader. De manera igualitària i sense límits.

Parafrasejant a la Teresa Ibars, en el seu llibre “Atles de l’oblit”, aquest “exèrcit de formigues” del camp, de la terra, que representava la dona pagesa invisible als ulls de la societat, l’hem de posar en valor i s’ha de reconèixer com una part essencial de l’estructura agrària familiar. I, l’important és que no ho deixem, que continuem treballant al camp, la terra i les finques, esperançades de que les nostres filles continuïn, perquè és la nostra tradició familiar, és la nostra herència, és la nostra terra i és la nostra vida.

Diu la dita que “La pitjor collita és la que no se sembra”. I nosaltres, com a dones treballadores d’un àmbit com és l’agricultura estem sembrant, obrint camí, per a que els nostres fills i les nostres filles cullin, en tots els sentits. És la nostra responsabilitat, com a pagesos i, la meva, per la vessant política que represento, fer un clam en aquesta direcció. Sembrem i collim, ara i sempre.

Per últim, no puc acabar aquesta reflexió de cap altra manera recordant que a Aitona hem endegat el projecte Fruiturisme, que s’ha estès en formats semblants al Baix Segrià i a les comarques de Lleida per donar valor al camp i apropar la realitat del nostre entorn al conjunt de la societat.