Dol obert

Sabíem quin seria el final però ignoràvem el moment i, sobretot, desconeixíem que no ens en podríem acomiadar. La meva mare hauria fet dijous passat 77 anys. Però va morir just dos setmanes abans. Marisol, es deia (se’n diu, de fet, sempre se’n dirà) i ahir era el seu sant. Feia setmanes que parlava de celebrar-lo, així que creia que encara hi seria per Setmana Santa. Patia càncer i va empitjorar un dimarts, en plena crisi de coronavirus, de manera que els sanitaris que van atendre la trucada van rebre una negativa quan van demanar una ambulància medicalitzada per traslladar-la a l’Arnau. No era prioritària. Ara penso que en això vam ser afortunats. Moria un dia i mig després, al seu llit, mentre dormia. Des d’aleshores diria que els moments més reconfortants del meu dol han estat les videotrucades amb els meus germans. Tots estem confinats d’alguna manera perquè al certificat de defunció de la meva mare hi sentenciava “coronavirus”: va patir insuficiència respiratòria i unes dècimes de febre. Però ningú no li va fer la prova. En poques hores, va ser traslladada del llit al cementiri. En aquell moment encara no s’havia limitat a tres el nombre de familiars que podien acompanyar el fèretre mentre tancaven el nínxol, així que vam anar-hi sis dels més propers, tots amb màscares. Les mirades entre nosaltres, separats com estàvem dos metres l’un de l’altre, eren més d’incredulitat que de tristor. I, mentrestant, el capellà explicava que una de les coses que li agradaven de la meva mare, fins on la va conèixer, era el seu “fotisme”. Què hauria dit si hagués vist aquella escena? Un dia abans, ella sedada, li vaig poder donar la mà. Li vaig dir que l’estimo, que l’estimem, i vaig poder demanar-li que marxés tranquil·la. Però jo no n’estic gaire. No entenc un dol sense abraçar la gent que estimava a qui ha marxat. Ni el veig possible sense tocar, mirar, ordenar les seves coses, cosa que no m’està permesa. Així que no l’he tancat ni sé quan ho faré. Quan acabi la guerra, suposo.