8 de març. Un any de covid a la vida de les dones catalanes

Les discriminacions a les que ja estem acostumades i contra les que moltes lluitem, s’han vist agreujades durant aquest darrer any per un nou enemic invisible i silenciós que ha entrat a les nostres vides trastocant avanços que ja donàvem per fets i començàvem a celebrar.

Durant aquest any s’han posat de manifest diverses realitats: el 60% de les dones, per exemple, són les úniques en fer-se càrrec de totes les tasques domèstiques; també sabem que les feines fora de la llar però relacionades amb les cures d’infants, persones grans o malats les ocupen dones: un 64% en la venda de productes de primera necessitat, un 86% en personal de neteja, un 84% a les residències per a gent gran i un 70% en personal sanitari i farmacèutic. De la mateixa manera, s’ha mostrat un agreujament de les violències masclistes a causa d’aquesta convivència forçada, un repte per a la supervivència de les dones i els seus fills i filles.

Sobre els usos dels temps constatem que les dones seguim dedicant entre dos i tres cops més temps que els homes a tasques de la llar que, en una societat moderna perfectament podrien ser compartides amb ells, però que a l’hora de la veritat, amb un pacte que mai hem signat, assumim nosaltres, acostumades a la pressió d’un sistema heteropatriarcal que ens força a renunciar a una gestió del nostre temps per dedicar-lo als altres, deixant enrere somnis o carreres professionals i davant una realitat anomenada terra enganxós o sostre de vidre; no avancem ni dins ni fora de casa, la realitat s’imposa i, davant l’amenaça invisible del covid, les dones ho hem deixem tot, un cop més, per fer-nos càrrec del més essencial, renunciant de nou als nostres anhels, empetitides, i posant en risc també la nostra pròpia salut.

Discriminació i precarietat laboral que mostra la fragilitat d’un sistema incapaç de canviar de paradigma però també la força de les dones que no deixarem de lluitar fins aconseguir la veritable igualtat.