Dia Internacional de la Dona
Les Nacions Unides van indicar al seu calendari aquest esdeveniment. Les dones som conscients de la desigualtat, l’opacitat, el salari, l’ocultisme i la diferència en els rols. El fet de sortir a treballar de molt jove en segons quin sector, ja suposa enfrontar-te a un munt d’obstacles. Els rols a casa també són imposats davant del teu germà que té més mà lliure per complir. Quan tens parella i formes un espai conjunt, les responsabilitats sempre o quasi sempre acostumen a recaure del costat de la dona. Jo he complert tots aquests rols, però era perfectament conscient del que em passava i així ho acceptava. He passat moments durs, sobretot a la feina, moments de confusió on m'ho qüestionava tot i és clar, tot depèn de la perspectiva amb què t’ho miris. Ara ja sóc gran i conscient de quin és el meu espai i on vull estar i tan de bo això hagués arribat més aviat.
Les preguntes que em feia: això ha passat a totes les dones? els ha passat el mateix que a mi? En aquell moment, vaig decidir escriure un llibre titulat: "Vides Passades", connectat amb la meva experiència, relatat amb sentiment, amb problemes, amb desitjos, per tal de trobar la resposta a moltes de les preguntes que em feia. Amb cada una de les vides passades que m’explicaven, prenia consciència de la dona que ho feia, del lloc on estava i del moment en el qual m'ho estava explicant.
Quan observo una persona gran, m’interesso per la seva història per a explicar, pels seus coneixements que al mateix temps m’enforteixen i em transporten, com si jo mateixa hagués viscut aquelles experiències. Algunes de les dones em diuen: “Jo no em volia casar, jo volia estudiar però em van obligar“; “jo no volia fer la mateixa vida que les meves germanes, però em van obligar”; “jo no volia ser pagesa, volia ser mestra però no vaig tenir alternativa, ni oportunitat per triar”; “jo no volia parir a casa, però el patriarcat familiar ho va decidir per mi”; “jo no volia que els meus sogres agafessin els meus fills i els criessin ells, així jo estaria dedicada a la feina. Jo volia abraçar-los, mimar-los, posar-los el termòmetre quan es posaven malats. Volia créixer amb ells, però no em van deixar“; “jo no volia viure amb els sogres i cunyades sent la ventafocs de tots en silenci“: “jo volia jugar, cantar i riure com totes les nenes però em va tocar fer les feines de casa”...
I jo em preguntava què fan aquestes dones resignades i meravelloses a dia d’avui! Doncs segueixen amb la seva vida, però almenys la seva història quedarà explicada per futures generacions i potser que això faci despertar algú. Com elles van pensar, sóc aquí i vull explicar el que m’ha fet la societat i com he hagut d'obeir. Una anècdota molt curiosa: quan vaig tenir una història acabada, vaig tenir confiança i, tot amb un cert risc, vaig deixar llegir-la a l’home que era fill d’aquesta història. I sabeu què em va dir? “Marina, he plorat". El fet de ser un home a mi em va representar una aposta per veure si els homes de les “vides passades” entendrien la història d’aquestes dones. És evident que els temps han canviat, els nois i noies tenen oportunitats i tots i totes elles son més conscients, però tenim un rerefons molt amagat que no ens deixa avançar per una igualtat d’oportunitats. Per això, hem de continuar amb aquesta lluita. M’agradaria acabar amb un pensament positiu: poder veure, algun dia, la total plenitud de la igualtat.
